Al poble de Guadalaviar, a l’estiu, resta reduït al seu curs subalvi; però ja a Villar del Cobo té un curs permanent. Des d’allí continua a llevant travessant les estructures ponentines de la indicada serralada per Albarrasí i s’encaixa per epigènia en el seu nucli paleozoic. En aquest sector és embassat al pantà d’El Arquillo de San Blas, construït el 1960, de 21,9 hm3, utilitzat en regatges i abastament. Tot seguit penetra en la depressió miocènica de Terol i, a la ciutat, rep el riu d’Alfambra, que ve de la serra de Gúdar, i porta 1,5 m3/s. Amb aquesta confluència el Túria assoleix el cabal mitjà de 5 m3/s. Segueix la dita depressió fins a la comarca del Racó, en direcció N-S. Des d’allí troba les estructures de la branca valenciana de la Serralada Ibèrica, materialitzades també en calcàries de l’era secundària. En travessar-les perpendicularment, forma profunds congosts, que han permès bones rescloses per al pantà de Benaixeve, acabat el 1955, de 243 hm3 (de regatge i de regulació), i el de Loriguilla, acabat el 1967, de 70,9 hm3 (de regatge i de força hidroelèctrica), que alternen amb eixamples conreats que donen lloc a un rosari d’hortes. Les afluències que venen de la serra de Javalambre —2.020 m alt.— sumen uns 6 m3/s, de manera que a Domenyo el Túria porta un cabal d’11 m3/s, que no és sobrepassat després a causa de les preses per al regadiu. S’obre a la plana al·luvial toral a Paterna, on comença l’Horta. Desguassa, actualment, als ravals meridionals de València, a la platja de Natzaret, exsangüe, després de 243 km de curs. És un riu molt magre —no arriba a tenir 2 l/s/km2—, però hom en treu un gran partit.
El seu equipament hidroelèctric és molt escàs; però les seves aigües alimenten una gran quantitat de séquies que serveixen a les hortes axials, que comencen ja a Albarrasí, i continuen per Terol, Vallanca, Ademús, Benaixeve, Toixa, Xelva, Xulella, Xestalgar, Bugarra, Pedralba, i ja al Camp de Túria, per Vilamarxant (amb la séquia de la Pea, que té 11 km), Benaguasil i Riba-roja. Aquestes sumen 6.000 ha; però l’horta per antonomàsia és la terminal, l’horta de València. Aquesta té 17.000 ha i és regada per nou séquies; la principal i la primera és la séquia reial de Montcada, d’una dotació una mica superior a 3 m3/s. Després d’aquesta hi ha les de Quart, Tormos, Mislata, Mestalla, Favara, Rascanya, Rovella i l’anomenat canal del Túria. Per a l’abastament de València, a Manises hi ha una resclosa amb un canal i dipòsits de tractament i reserva. Al tram final, el riu banya els murs de València, concentració humana que és el producte de les aigües del Túria sàviament utilitzades a l’Horta. Sembla que en temps de Roma, València era en un illot voltat per dos braços del Túria; després, i fins el 1969, el riu ha circulat deixant la ciutat a la seva dreta.
El règim de les seves aigües correspon a un tipus pluvionival que en el seu tram final es matisa d’una certa influència mediterrània. Les aigües de capçalera mostren una retenció nival al gener, deguda a la innivació a la mola de San Juan, a Gúdar i a Javalambre. Al març i a l’abril hi ha un màxim de fosa amb quoficient 1,5; al juny mostra també una valenta revinguda, deguda a la pluviositat d’aquest mes a tot el NE de la península Ibèrica. A l’agost s’escau el mínim anyal. No presenta cap màxim tardoral, i només les primeres pluges hivernals remunten el cabal de desembre per damunt del valor modular. Però aquestes aigües de capçalera són modificades després per la influència mediterrània, significada per les pluges tardorals, que provoquen un màxim entre setembre i novembre, al mateix temps que causen la majoria de les inundacions del riu a l’Horta i València. Allí les inundacions són freqüents i sovint paoroses. La recensió de les més grans, des del segle XIV, dona una mitjana de quatre grans inundacions per segle. El 90% són tardorenques. La del novembre del 1340 determinà la iniciació d’un recinte protector contra el riu, a València; la del setembre del 1517 s’emportà l’antic pont dels Serrans; la de l’octubre del 1589 obligà el municipi valencià a construir uns nous murs de contenció; ja al segle XX, la de l’octubre del 1957, amb un cabal màxim instantani de 3.700 m3/s, ultrapassà els dics i els estralls foren incomptables. Aquesta inundació fou la base del projecte d’establir un nou llit fluvial pel sud de la ciutat (Solució Sud).
El vell llit del Túria fou dessecat el 1985 i en el seu lloc hom hi ha construït un parc urbà. L’any 2019 la UNESCO declarà la Reserva de la Biosfera de l’Alt Túria en una part del curs mitjà del riu Túria, àrea de 67.080 hectàrees compartida entre el País Valencià i la comunitat autònoma de Castella-la Manxa.