Bé que documentada des del III mil·lenni aC, hom ignora a quina família lingüística pertany (per a alguns a la caucàsica i, per a d’altres a la dravídica). Aquests dubtes obeeixen al fet que la seva morfologia és poc coneguda (segons alguns, es tracta d’una llengua aglutinant) a causa de l’escassetat de les fonts històriques i a la manca de texts literaris. La fase més ben documentada de l’elamita, el qual evolucionà poc en el decurs del temps, és la de les inscripcions reials aquemènides (sovint trilingües: persa aquemènide, babilònic i elamita). Del seu estudi hom dedudeix que era una llengua de sufixos, que l’arrel no canviava, sembla, en afegir-ne, i que tant el nom com el pronom es declinaven (nou casos). Durant l’imperi Persa, l’elamita fou principalment la llengua de la Susiana (Susa) i es mantingué, potser, fins al s X dC en forma de khozi (llengua del Khuzistan o Arabistan).
m
Lingüística i sociolingüística