Els elastòmers acrílics foren desenvolupats per resistir l’acció degradant dels olis a temperatures de 175-180°C. La naturalesa i l’estructura d’aquests polímers també els fa passius a l’atac de l’oxigen i de l’ozó. Complementàriament són destacables llur estabilitat a la calor, llur flexibilitat i llur impermeabilitat als gasos. El procés d’obtenció és més senzill que el dels cautxús diènics: el làtex provinent de la polimerització per emulsió de l’acrilat d’alquil és rentat, assecat i laminat; hom disposa també d’aquest elastòmer en forma de làtex. Encara que tinguin la cadena saturada, els elastòmers acrílics posseeixen grups reactius (èster i α-hidrogen) que són aptes per a vulcanitzar, bé que les possibilitats de diferents tipus de vulcanitzats són limitades. Per a superar aquesta situació restrictiva han estat preparats copolímers del poli(acrilat de butil) amb un 5% de butadiè, èter 2-cloroetilvinílic o àcid acrílic, que han permès de situar grups olefínics, halogen o carboxil, respectivament, en la columna dorsal del polímer, cosa que n'eixampla les aplicacions. El mecanisme de vulcanització no és encara ben conegut. Els ingredients de mescla, així com les operacions de procés, són els de tècnica convencional, bé que han d’ésser sotmesos a una selecció, o revisió, més crítica. Els elastòmers acrílics són utilitzats principalment en mànegues, en juntes, en anells d’estanqueïtat, en perfils i en d’altres articles destinats a resistir els olis conjuntament amb temperatures.
m
Química