En les ciutats gregues i romanes, regides pel sistema de democràcia directa, les eleccions foren utilitzades per a designar determinats càrrecs públics; però, com que tots els homes amb categoria de ciutadans participaven en la presa de decisions polítiques a través de les assemblees, sense que hi hagués cap mena de delegació del dret de participar-hi, el paper de les eleccions fou secundari.
El sistema de democràcia representativa, elaborat des del segle XVIII, féu de les eleccions, i més endavant també del sufragi universal, components essencials de les institucions que permeten el funcionament de l’estat liberal: els governants són elegits pels ciutadans com a representants seus i les eleccions constitueixen el mecanisme a través del qual hom obté tal representació, sobre la qual es fonamenta la legitimitat del poder polític; els elegits, representants jurídics dels electors, actuen en llur nom en virtut del mandat rebut. L’opinió pública s’exterioritza, doncs, a través del sistema electoral i dels partits polítics, el paper dels quals en les eleccions és transcendental, puix que fan possible el funcionament de la representació política. Els partits enquadren els electors al voltant del programa del partit, els desenvolupen la consciència política i els ofereixen directrius; d’altra banda, a més de seleccionar els candidats, enquadren els elegits agrupant-los parlamentàriament i oferint-los mitjans per a assegurar la seva reelecció.
La designació dels governants a través de les eleccions pot seguir tres models diferents. El sistema majoritari, segons el qual són elegits els candidats que obtenen major nombre de vots i en el qual els vots corresponents als candidats que no han obtingut el primer lloc no són representats; aquest sistema pot fer-se a una sola volta, i és suficient la majoria relativa per a obtenir l’elecció (Gran Bretanya), o a dues voltes (Tercera República Francesa), en el qual cas cal la majoria absoluta en la primera volta i és suficient la relativa en la segona; pot ésser alhora uninominal (Gran Bretanya) o de llista: en el primer cas l’elector vota un sol candidat, i en el segon pot votar diversos candidats agrupats en una llista electoral; aquest sistema, ja en desús, fou mantingut fins el 1945 als estats anglosaxons. El sistema de representació proporcional, segons el qual els llocs són atribuïts a cada llista de candidats en la proporció més exacta possible al nombre de vots obtinguts, la qual cosa pressuposa una sola volta electoral i votació de llista (Quarta República Francesa). El sistema electoral mixt, actualment el més estès, integra característiques dels altres dos.
La relació entre aquests sistemes electorals i el sistema de partits és molt estreta, car l’escrutini majoritari a una sola volta afavoreix els sistemes bipartidaris, per tal com obliga les tendències polítiques pròximes a reagrupar-se. El sistema de representació proporcional afavoreix el multipartidisme, puix que tots els vots obtenen representació. L’escrutini majoritari a dues voltes també promou el multipartidisme, atenuat, però, pels reagrupaments produïts en la segona volta. La presentació de candidats a les eleccions és lliure. No obstant això, es donen en general limitacions de tipus legal (edat, nacionalitat, moralitat, etc) i també pràctic, per tal com només tenen possibilitats els candidats promoguts per un partit polític influent. D’altra banda, els electors elegeixen entre els candidats, però no participen en la designació com a tals; aquesta és una funció reservada, segons diversos procediments, als partits polítics. Els resultats de les eleccions poden no reflectir la voluntat dels electors, a conseqüència de pressions externes (trucatge de les urnes, emissió de vots falsejats, manipulacions sobre els candidats i sobre els electors). Hom ha anat compensant aquesta mena de pràctiques amb el perfeccionament del sistema electoral, la pràctica del vot secret i la competència atribuïda als tribunals per a jutjar sobre la regularitat de les eleccions.
En els sistemes autocràtics de govern, el procediment electoral té unes altres característiques, per tal com no hi entren en joc el multipartidisme, la divisió de poders, etc.
Els mètodes electius i les eleccions a les institucions dels Països Catalans
Les eleccions en els consells municipals i en general en les corporacions públiques catalanes (generalitats, Gran i General Consell, consells generals, col·legis i gremis, consolats de mar, etc) foren dutes a terme per mitjà de diferents sistemes. Al segle XIII, hom procedia per designació directa de l’assemblea de veïns; després, aquesta fou substituïda, en el cas de les primeres autoritats municipals, per les autoritats sortints, sistema aplicat ja el 1249 a Mallorca per l’anomenat règim de franquesa. Més endavant fou introduït un procediment mixt a base d’electors intermediaris que eren elegits a la sort pel sistema del bací i procedien després per votació oral, com en el cas de Barcelona, o bé eren designats directament i procedien a proposar els noms dels candidats, que eren sotmesos després a votació per majoria, a base de faves blanques i negres, com en el cas del règim de pragmàtica aplicat a Mallorca el 1398 i que perdurà fins el 1440, que sofrí algunes modificacions d’acord amb el règim de concòrdia. Gradualment, però, en el decurs del segle XV, es generalitzà, per pressió reial, el sistema d'insaculació (anomenat també de sac i sort o, simplement, de sort), aplicat per primera vegada a Xàtiva el 1427, que perdurà, amb caràcter exclusiu, fins als decrets de Nova Planta (1707-15), que hom retornà al sistema de designació. L’elecció popular fou reimplantada només en el cas del diputat del comú el 1766. El sistema electiu fou aplicat també en la creació de les diverses juntes constituïdes en moments de perill, des de la fi del segle XVIII, i fou regulat per la constitució de Cadis (1812) per als diputats a corts, els diputats provincials i els regidors municipals.
Si durant l’època liberal, la Restauració i la Segona República el sistema electoral fou sempre majoritari —uninominal o de llista, a una o dues voltes—, amb el restabliment de la democràcia el 1977 entrà en vigor la representació proporcional atenuada, d’acord amb la denominada llei de Hondt.