Elefthèrios Venizelos

(Murniés, La Canea, 1864 — París, 1936)

Elefthèrios Venizelos

© Fototeca.cat

Polític i jurista grec.

Prengué part en la revolta cretenca contra els turcs (1897) i obtingué de les grans potències occidentals el reconeixement de l’autonomia de Creta. En ésser nomenat alt comissari de l’illa el príncep Jordi de Grècia (1901), fou un dels seus consellers; però aviat discrepà del seu govern i, en oberta oposició a ell, proclamà pel seu compte l’enosi de l’illa a Grècia (1905), unió que es consolidà definitivament al cap de tres anys i que fou saludada amb gran fervor per intel·lectuals i polítics nacionalistes catalans (Missatge al Rei dels Hel·lens). President del consell de ministres a partir de la revolució del 1909, marcà la política grega durant 25 anys (1910-35). Artífex de l’aliança balcànica contra Turquia, aconseguí per al seu país l’annexió de la Macedònia sud-oriental i de diverses illes de la mar Egea.

En iniciar-se la Primera Guerra Mundial, topà amb el rei Constantí I, partidari de les potències centrals. Venizelos constituí un govern provisional a Tessalònica i declarà la guerra a Alemanya, amb la qual cosa aconseguí el reconeixement de França i la Gran Bretanya, que obligaren el rei a abdicar i que, acabada la guerra, en els tractats de Neuilly i Sèvres (1919), afavoriren el ministre grec amb diverses concessions (cessió de Macedònia, Tràcia i Esmirna amb una franja interior de l’Àsia Menor). Aquesta recuperació territorial representava el triomf de la Gran Idea, constantment sostinguda pels grecs. Però l’ofensiva de la nova Turquia, que renaixia sota la direcció de Mustafà Kemal, no es feu esperar. Ultra això, l’odi dels seus adversaris grecs (partidaris de l’inepte Constantí, novament al tron), com també la política de la Gran Bretanya al S dels Balcans, conduïren el país al gran desastre del 1922, que comportà la pèrdua de l’Àsia Menor i la fi de la utopia imperialista dels hel·lens. Venizelos, però, encara aconseguí en el tractat de Lausana la signatura de la pau amb Turquia en unes condicions honroses.

Novament a Atenes (1924), hi exercí el poder en dues ocasions, la darrera de les quals (1928-32) en règim de dictador. Bandejat pels seus compatriotes, es retirà a Creta i intentà una nova insurrecció armada, que reprimí durament el general Kondilis. Refugiat a París (1935), fou condemnat a mort en rebel·lia i morí al cap de poc temps. Personatge tràgic, eternament discutit, ambiciós, venjatiu i rancorós, però patriota autèntic, és una de les figures cabdals de la Grècia moderna.