Elionor de Prades

(?, aprox. 1333 — Barcelona, 1416)

Reina de Xipre, filla de l’infant Pere, comte de Prades i de Ribagorça, i de Joana de Foix.

El 1353 es casà amb Pere de Lusignan, comte de Trípoli, després (1360) rei de Xipre (Pere I). Dona de caràcter violent i apassionat, durant una de les absències del marit (1368) perseguí cruelment dues preteses amigues d’aquest, crueltat que encara és recordada avui en la poesia popular de Xipre. La tornada del rei fou seguida de noves violències (empresonaments, morts, deshonres) contra els qui acusaven la reina d’adulteri, violències que acabaren amb la mort del rei per part dels barons (1369). Les discòrdies no s’apaivagaren ni amb les prèdiques de Brígida de Suècia a la plaça de Famagosta (1372) ni amb les gestions del seu pare: Elionor, per venjar la mort i donar possessió al seu fill i successor, demanà ajuda als genovesos, que a l’últim s’imposaren a l’illa (1372). El 1375 féu matar el seu cunyat Joan d’Antioquia, suposat assassí del rei. Enemistada també amb el seu fill Pere II, casat (1377) amb Valentina Visconti i no absent d’una sèrie d’intrigues i traïcions, el seu cosí Pere III de Catalunya-Aragó la cridà a Barcelona, on arribà el 1381 i on residí des d’aleshores retirada i en un ambient de dol rigorós. Elogiada per Bernat Metge, detractada per uns altres, Jaume Roig li dedicà una poesia força mordaç; terciària franciscana, els historiadors de l’orde en feren el panegíric; i Joan Ripoll li dedicà un llarg epigrama en llatí, publicat per Pere Miquel Carbonell el 1546.