Defensà l’Església visigòtica de les excessives ingerències franques. Arribà a formulacions poc clares sobre la figura de Crist (adopcionisme), en què trobà una ferma oposició per part de Beat de Liébana, que escriví, juntament amb el bisbe Eteri d’Osma, l’Apologeticum adversus Elipandum (786), obra en què acusa directament Elipand d’heretge. Posteriorment, Elipand defensà les seves tesis al Concili de Frankfurt (794), en una memòria dirigida als bisbes hispans, i al Concili d’Aquisgrà (800), en què s’enfrontà amb Alcuí de York.