A Grècia i a Roma, era una inscripció fúnebre redactada en metres diversos (hexàmetres, dístics elegíacs). Es destaquen els dels Escipions, de Plaute i d’Enni. Més tard fou un pretext per a fer exercicis retòrics brillants i també certs escrits importants (elogi de l’amor al Banquet de Plató). A causa del seu càracter solemne i ampul·lós se'n produïren de seguida paròdies burlesques, molt imitades posteriorment. La variant més estesa de l’elogi fou la fúnebre (Elogi fúnebre dels atenesos, de Tucídides). Conreat a Roma, amb el cristianisme adoptà, juntament amb el to de lloança, unes formes precises d’adoctrinament i de meditació pietosa. La variant retoricoacadèmica del gènere experimentà un gran impuls al s XVIII.
m
Literatura