els Banys d’Arles

els Banys del Tec
el Fort dels Banys (ant.)
Amélie-les-Bains (ant.)
Amélie-les-Bains-Palalda (fr) (of.)

els Banys d’Arles

Jean-Pierre Bazard (cc)

Municipi del Vallespir, a banda i banda del Tec, situat poc abans de la confluència del riu de Montdony a ponent i que s’estén fins al serrat de la Teuleria a llevant.

Bé que no són muntanyes gaire altes, el territori és força accidentat. Hi són conreats principalment arbres fruiters (cirerers i pomeres). La gran extensió de prats i farratges (780 ha) s’explica no solament per la naturalesa del terreny, sinó també per la ramaderia (cabres, ovelles i equins). En la indústria destaca una papereria molt moderna, que dona feina a 200 obrers i utilitza la primera matèria local per a l’elaboració, particularment, de paper de fumar; hi ha també indústria alimentària (galetes) i de la fusta (embalatges).

El turisme i el comerç són, tanmateix, la principal font d’ingressos, a causa de les fonts d’aigües sulfuroses (anomenades els banys d’Arles), conegudes des de l’època romana (hi ha restes de termes romanes datades al segle II dC) i pertanyents a l’abadia d’Arles fins a la Revolució Francesa, que passaren al municipi d’Arles i, posteriorment, al nou terme municipal dels Banys d’Arles creat al començament del segle XIX amb territoris dels antics termes de Palaldà, Montboló i Arles i que prengué ben aviat el nom del Fort dels Banys. En temps del rei Lluís Felip de França el balneari passà a mans privades i es transformà en Establiment de les Termes Romanes, al qual el 1840 hom afegí les Termes Pujada i el 1855 l’hospital militar, obra d’Antoni Puiggarí; la reina Maria Amàlia de Borbó, muller del rei, hi sojornà diverses vegades i determinà la moda de l’estació, que el 1840 adoptà com a nom oficial el d’Amélie-les-Bains. Les aigües de les fonts (n’hi ha 22, que brollen a una temperatura que va des de 36° a 61°) tenen reputació per al tractament de les afeccions reumàtiques i de les malalties cròniques de les vies respiratòries. Per això nombrosos antics combatents (sovint mutilats) de la guerra de 1914-18 hi feren cures més o menys llargues. Actualment ha esdevingut un centre actiu que es beneficia de la presència de milers de banyistes i ha pogut fixar una clientela que li assegura una animació important durant tot l’any. A més, la vida termal ha crescut riu avall fins a absorbir el municipi veí de Palaldà (1942) i el de Montalbà de l’Església (1962).

La població, que havia minvat fortament entre el 1836 i el 1841, es començà a recobrar tot seguit i augmentà ràpidament durant la segona meitat del segle XIX (de 574 h el 1851 passà a 1 738 h el 1891); a partir d’aleshores es mantingué relativament estable fins el 1946, que experimentà una nova crescuda (2.900 h) i arribà als 3.022 h el 1962.

El poble (3.668 h agl i 45 h diss [1982]; 243 m alt) ocupa un meandre a la dreta del Tec; en diverses prospeccions arqueològiques hom ha descobert nombroses restes romanes, així com unes laminetes anomenades els ploms d’Arles, que duen inscripcions en llatí i en llengua preromana. Es conserven les restes de l’antiga església dels Banys, del segle XII. Dins el terme, sobre un tossal que domina la població a ponent, hi ha el fort dels Banys.