Fou professor ordinari de filosofia de la Università Cattolica del Sacro Cuore de Milà (1950-79), de la Universitat de Venècia (1970-2001, i des del 2005 professor emèrit) i director de l’Institut d’Estudis Filosòfics i del departament de filosofia de la mateixa universitat (1970-88). La seva posició filosòfica ha estat anomenada neoparmenidisme, ja que fa una lectura de la història de la metafísica que el porta a afirmar en una de les seves obres més importants, Il parricidio mancato (1985), que el problema plantejat per Parmènides segueix inalterat, i que en el fons Plató no pogué superar les tesis del seu mestre. En l’obra La filosofia futura (1989) intentà reflexionar sobre el problema de l’esdevenir en el sentit que li donaven els grecs, sobre el destí, la tècnica, la democràcia i el dolor. La seva obra s’emmarca dins la interpretació de la metafísica occidental que intenta explicar el problema de la malaltia d’occident, i les raons del seu nihilisme. Col·laborà assíduament en el Corriere della sera. De la seva obra cal esmentar La estruttura originaria (1958), Gli abitatori del tempo (1978), Il declino del capitalismo (1993), L’anello del ritorno (1999) i La buona fede (1999).