emigració

emigración (es), emigration (en)
f
Sociologia

Moviment migratori des del punt de vista de la procedència o partença dels migrants.

És, doncs, l’abandó, per part d’un contingent relativament nombrós d’individus, de llur lloc normal de residència, de forma que llur partença té conseqüències importants i una certa durada. Gairebé sempre obeeix raons de caràcter socioeconòmic; esquemàticament constitueix el transvasament d’una part de la població d’un lloc amb perspectives econòmiques reduïdes cap a un altre amb més possibilitats. Hi caben una gran varietat de menes d’emigració, segons quins siguin els factors que porten a aquest transvasament. El cas més simple és aquell en què la població d’un espai creix a major ritme que l’economia, la qual cosa dóna lloc a una disminució de la renda per capita —en sentit lax— que pot arribar a ésser objectivament insostenible i, per tant, a exigir, si hom no hi troba una solució local, la partença de l’excedent demogràfic. Aquest és el cas d’emigració d’excedents, en la qual, teòricament, només se'n van els habitants sobrers, i la població recupera, així, l’equilibri amb els seus recursos. Factors socials, psicològics i polítics poden pertorbar el funcionament d’aquest model, i l’emigració pot superar la xifra de l’excedent teòric i donar lloc a un retrocés de la mida d’equilibri de la població originària, àdhuc per sota de l’adequat al funcionament de l’economia tradicional del grup, i provocar un desequilibri que, a la llarga, pot donar lloc a una emigració en cadena i a una remarcable o total despoblació. En aquest cas l’emigració esdevé un èxode. Perquè l’emigració o l’èxode es produeixi no cal que tingui lloc un descens de la renda per capita; molt sovint la causa d’aquests moviments és l’atracció d’espais accessibles en fort procés de desenvolupament o rics en perspectives econòmiques. En el fons, els mòbils de l’emigració tenen molt de relatiu i subjectiu; l’emigrant es mou generalment per un sentiment d’insatisfacció respecte a la seva situació i d’esperança respecte a les seves possibilitats en el lloc de destinació elegit. Hi ha encara més causes d’emigració, com és ara les emigracions forçades de caràcter polític, religiós o ètnic. Bé que els mòbils d’emigració són, potser, l’aspecte més important, tradicionalment els geògrafs han optat per una classificació de les emigracions en funció de la distància i més concretament en funció dels marcs politicoadministratius, servitud gairebé ineludible a les migrades i imprecises fonts estadístiques disponibles. Així, hom parla d’emigració internacional, intranacional, intraregional, i d’oscil·lacions o turbulències.

L'emigració internacional té lloc entre diferents estats, o sia a través de fronteres polítiques, amb totes les implicacions que això comporta. La història recent en dóna exemples clàssics, com les dels europeus a Amèrica i la moderna emigració de treballadors mediterranis als països industrials del nord-oest europeu. En aquests casos cal distingir entre emigracions definitives i emigracions temporals: una gran part dels emigrants a Amèrica hi restaren definitivament, mentre que els emigrants mediterranis a Europa tornen al seu lloc d’origen al cap d’uns quants anys, entre altres raons perquè els països de recepció n'obstaculitzen la instal·lació definitiva. Dins aquesta última emigració cal destacar la purament estacional o “de recol·lecció”, que és la practicada pels treballadors que només emigren unes quantes setmanes atrets pels alts jornals oferts en el moment de certes collites importants, com és ara la verema al sud de l’Estat francès. L'emigració intranacional s’hi assembla molt, però en aquest cas el marc polític és uniforme, bé que no el cultural. Són característiques les emigracions de treballadors de regions menys afavorides a les més pròsperes; i també en aquest cas cal distingir entre emigració definitiva, multianual i de temporada (collites, forta demanda estacional de treballadors en el sector turístic, etc.). L'emigració intraregional és generalment del caire camp-ciutat, a causa del desequilibri entre economia i serveis entre aquests dos espais, que als països industrialitzats començà com a emigració d’excedents i acabà en típic èxode rural i la seva contrapartida de la concentració urbana, sovint amb macrocefàlia. Finalment, les oscil·lacions o turbulències són aquells moviments de població que no obliguen els afectats a abandonar el lloc de residència, car la proximitat del centre d’atracció fa que el problema sigui resolt amb desplaçaments de doble sentit diaris. Aquest és el cas dels densos desplaçaments a les hores de començar i acabar la jornada de treball entre centre urbà i perifèria suburbana i periurbana.

Les emigracions des dels Països Catalans

La baixa densitat demogràfica dels Països Catalans durant l’edat mitjana, sobretot després de la Pesta Negra (1348), determinà que l’emigració hi fos poc important, reduïda a les colònies dels ports comercials importants de la Mediterrània; només Sardenya assolí una certa densitat de població catalana. Aquesta situació continuà durant l’edat moderna: exclosos els Països Catalans de la colonització americana, l’emigració restà reduïda a la creada per les guerres dels segles XVII i XVIII (exili). La incorporació dels Països Catalans a la monarquia borbònica els obrí el camí d’ultramar, fet que inicià una lenta emigració a les Antilles i el nord de l’Amèrica del Sud i, en menor grau, a les Filipines i a la regió del Riu de la Plata. A Saint Augustine (Florida) s’establí una colònia menorquina molt nombrosa. Amb el segle XIX es reprengué l’emigració política; alhora, els nous mitjans de transport (ferrocarrils, vapors) afavoriren l’econòmica, atreta per les millors condicions de treball d’Amèrica i empesa per una pressió demogràfica creixent. La magnitud de l’èxode, en l’etapa 1880-1920, féu necessària la creació d’organismes estatals de control i d’ajut. Els estats preferits eren, aleshores, l’Argentina i Cuba; també aparegueren colònies de parla catalana a Algèria, procedents del Rosselló, de les Balears i del País Valencià. Pel que fa al Rosselló, a més, hom calculà, el 1889, que un cinc per cent de la població rossellonesa havia emigrat a l’Amèrica del Sud, mentre que un altre contingent s’establia al nord de França. L’emigració es reprengué, a banda i banda dels Pirineus, els anys quaranta i cinquanta; al País Valencià continuà durant els anys seixanta, dirigida principalment a França i a la República Federal d’Alemanya.