Gran partidari de la teoria wegeneriana, s’esforçà a fer explícita la gènesi dels relleus alpins dins el marc general de la teoria de la deriva dels continents. Així, estudià la tectònica dels Alps (Les nappes de recouvrement des Alpes occidentales, 1911 i Sur l’arc des Alpes occidentales, 1916) i la interpretà com a efecte de la compressió d’un geosinclinal mediterrani entre el sòcol d’Euràsia i el sòcol africà que deriva vers el nord-oest. En l’obra Tectonique de l’Asie (1922) esbossà una interpretació paral·lela dels grans relleus alpins asiàtics.