Afiliat al Parti Ouvrier Belge (1886), aviat n'esdevingué el principal dirigent (1890), i fou president de la Segona Internacional (1900). Elegit diputat (1894), defensà el sufragi universal. Durant la Primera Guerra Mundial formà part dels governs d’unió nacional (1914-17). Fou ministre de justícia (1919-21) —des del qual càrrec reformà el règim penitenciari belga— i d’afers estrangers (1925-27) —com a tal participà d’una manera destacada a la conferència de Locarno—. Com a dirigent socialista impulsà una política reformista i contrària a les tesis dels bolxevics.