Professionalment fou oficial d’artilleria de l’exèrcit francès. En jubilar-se es dedicà intensament al conreu de la llengua i de la poesia catalanes. Fou tresorer del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans i, després, de l’Institut Rossellonès d’Estudis Catalans.
Va ser també síndic de la mantinença catalana del felibrige i mantenedor dels Jocs Florals, a Perpinyà. La seva poesia, clàssica, té un caràcter preciosista. Publicà els reculls Renaixement català: somnieigs poètics (1964); Esfullament d’ànima: Tannkes (1966), escrit amb la intencionalitat de retre un homenatge a Carles Riba; Itinerari espiritual (1968), i el llibre de poemes en prosa Últims cants (1971). El 1966, guanyà amb el poema "Oda al Rosselló", el premi Rosselló als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Caracas del 1966.
La seva obra filològica consta d’una Gramàtica catalana (1969) i d’un Assaig sobre la versificació catalana clàssica i moderna (1970).