De noble família (el seu pare, José Pardo Bazán y Mosquera, obtingué del papa el comtat de Pardo Bazán per la defensa de la religió a les Corts revolucionàries del 68), s’inicià en la lectura dels clàssics des de la seva infància. La preocupació literària, social i política marcà la seva obra i la seva vida. En el pròleg de la seva primera novel·la (Viaje de novios, 1881), es declarà partidària del realisme. El 1883 publicà setmanalment, al full literari de La Época, La cuestión palpitante, on exposà les seves opinions sobre el naturalisme francès i esbossà una teoria de la novel·la. Del 1883 és també la novel·la La Tribuna, en la qual descriu l’ambient de la fàbrica de tabacs de la Corunya, on treballen quatre mil dones. El 1886 aparegué la seva novel·la més important, Los Pazos de Ulloa, seguida, entre altres, de La Madre naturaleza, Morriña, Insolación, La Quimera, La piedra angular, en la qual s’enfronta amb el tema de la pena de mort, i el recull de contes Cuentos sacro-profanos. El 1892 dirigí la “Biblioteca de la Mujer”, que edità llibres de reivindicació feminista. En Nuevo teatro crítico, publicació periòdica que edità durant l’any 1891, recollint el propòsit del Teatro Crítico de Feijoo, opinà, polemitzà i intervingué en la vida social i política del país.