Tradicionalment aquest banc d’emissió emetia metall encunyat o paper moneda en contrapartida metàl·lica, d’acord amb unes normes o un règim d’emissió. La seva reglamentació ja fou objecte de discussió al s XIX entre l’escola bancària, partidària de la llibertat d’emissió de bitllets sense correspondència amb les reserves metàl·liques, i la Currency School, que recomanava l’establiment d’un patró metàl·lic rígid. La llei de Peel (1844) donà prioritat a la segona, bé que, posteriorment, la creixent necessitat de liquiditat motivà l’abandó de la convertibilitat metàl·lica de totes les monedes. Actualment l’emissió de diner monetari continua essent prerrogativa del banc emissor, però els bancs de dipòsit poden també col·laborar en l’ampliació de l’efecte monetari mitjançant la creació de diner bancari (descompte de lletres de canvi, redescompte d’efectes, etc).
f
Economia