En les primeres càmeres fotogràfiques hom col·locava en el lloc de la placa un vidre esmerilat, sobre el qual es formava la imatge i que, un cop enfocada, era substituït per la placa. Aquest procediment ha estat desplaçat pels dispositius de visor directe, pel dispositiu rèflex o per la col·locació d’un doble objectiu (càmera TLR) (càmera fotogràfica)). Hom utilitza també l'enfocament automàtic: per raigs infraroigs (mitjançant els quals hom pot detectar el punt de l’objecte més proper a la càmera), per ultrasons, i per comparació de contrast; tots ells tenen, però, limitacions. L’avenç tecnològic ha comportat l’aparició de dues noves possibilitats d’enfocament: l'enfocament automàtic continu i l'enfocament automàtic predictiu. El primer és un sistema d’enfocament automàtic per comparació de contrast que permet mantenir sempre enfocats els objectes en moviment i el segon és un sistema d’enfocament continu que calcula la trajectòria de l’objecte que està en moviment i la seva posició exacta en el moment en què s’obrirà l’obturador.
tr
Fotografia
Cinematografia
Física