Llurs descendents, senyors efectius d’Argos i Nàuplia, es continuaren titulant sempre ducs d’Atenes i feren diversos intents —infructuosos— per recuperar el ducat, ocupat pels catalans. Llur net Gualter (III) d’Enghien, mort el 1381 (fill i successor de Sohier (I) d’Enghien, mort escapçat el 1367), negocià, vers el 1369, sense resultat, el seu casament amb Constança de Randazzo, filla del duc català Joan I d’Atenes, per tal d’unir ambdues famílies rivals, i el 1373 cercà, també sense fruit, una aliança amb Venècia. El seu oncle Lluís (I) d’Enghien (mort el 1394), comte de Conversano i batlliu d’Acaia (germà de Joan d’Enghien, comte de Lecce), envaí l’Àtica el 1371 i ocupà temporalment Atenes, però no l’Acròpolis; el 1378 tornà a envair el ducat i feu presoner Joan de Lloria, senyor d’Estir, però el 1379 fou derrotat pels catalans davant l’Acròpolis. L’altre germà i successor d’aquest, Guiu (III) d’Enghien, signà, el 1371, una pau amb la Companyia Catalana, representada per Pere Folgueres, pau arranjada per Giovanni Delfino, batlliu de Negrepont, per la qual Joan de Lloria es casaria amb la seva filla única Maria d’Enghien. Aquesta, però, es casà (1377) amb Pietro Cornaro (mort el 1388), dux de Venècia; Teodor I Paleòleg, dèspota de Mistra, li ocupà les senyories d’Argos i Nàuplia, i Maria hagué de vendre-se-les a Venècia per tal que aquesta república les defensés.