El seu camp d’activitats inclou el projecte, la construcció pròpiament dita, el manteniment i, en el seu cas, la demolició de les construccions. Entre els diversos tipus d’obres que són objecte de l’enginyeria de la construcció cal esmentar els edificis —incloses les torres de gran alçària o les cobertes de gran llum o superfície—, els ponts, els túnels, els canals, els ports, els pantans i les preses, les carreteres i les línies ferroviàries. Un element bàsic de l’enginyeria de la construcció rau en l’elecció, la preparació i el manteniment dels materials resistents utilitzats a les obres. Actualment, els principals materials resistents emprats són el formigó armat o pretesat i l’acer. El formigó armat o pretesat és cada cop més usat pel seu baix cost i les seves prestacions mecàniques; a més, la recerca dels darrers anys ha permès produir formigons de resistència i de durabilitat cada cop més satisfactòries. El formigó prefabricat és cada vegada més utilitzat (en detriment del formigó col·locat in situ
) perquè els acabats són millors i té més rendiment mecànic; a més, cal tenir en compte que en el cas d’obres on hi ha una multiplicitat d’elements similars —com ara murs, canals, o col·lectors i, en general, en obres lineals— resulta més econòmic. Les grans obres dutes a terme al N d’Europa i d’Amèrica (túnel del canal de la Mànega, ponts i túnels del Great Link Belt a Dinamarca, pont de Northumberland al Canadà), han explotat les possibilitats del formigó prefabricat a gran escala, en consonància amb la gran experiència acumulada per aquests països en l’ús d’aquest material. Tanmateix, l’acer, força més lleuger i resistent que el formigó, constitueix en termes absoluts l’element bàsic de les construccions més grans, incloent-hi els ponts de més llum, les cobertes de més superfície, o les torres i gratacels de més alçària. L’estructura metàl·lica d’acer ha estat usada amb profusió en els grans equipaments construïts per als Jocs Olímpics de Barcelona el 1992 i d’Atlanta el 1996. L’estructura mixta d’acer i formigó experimenta un ús creixent gràcies a l’avantatjosa combinació que resulta del treball solidari d’aquests materials, i és actualment molt emprada per a construccions de mitjana o gran envergadura. Per contra, l’ús de materials sintètics és encara experimental, i les realitzacions corresponents, molt escasses, presenten unes dimensions molt moderades. La maçoneria de pedra o de maó i la fusta, materials històricament i tradicionalment emprats per a la construcció, han deixat pas als materials més actuals i de fet se n'han reduït molt l’ús. Tanmateix, hom ha desenvolupat tècniques constructives que augmenten considerablement les possibilitats d’aquests materials —com ara la fusta laminada encolada o la ceràmica armada— i que permeten albirar aplicacions d’extraordinari interès arquitectònic i estructural. A més de l’evolució experimentada per l’ús dels materials, cal esmentar també els avenços realitzats en els camps del control integral de les obres. L’aplicació progressiva del control de qualitat a les diverses fases de la construcció (el projecte, la fabricació dels materials, l’execució) ha contribuït de manera important a les millores aconseguides en la qualitat de l’acabat, la durabilitat, la funcionalitat i al cost. D’altra banda, l’interès creixent pels aspectes relacionats amb el manteniment i la reparació de les construccions ha donat lloc al concepte de gestió d’estructures o construccions existents. Durant els darrers anys, i a tot el món, hom ha dut a terme projectes d’enginyeria de gran envergadura, des de grans sistemes viaris fins a obres hidràuliques —particularment, grans pantans—, viaductes de gran llargada o de llum lliure i edificis de gran alçada que han superat dimensions abans mai no aconseguides. Les Torres Petronas de Kuala Lumpur, a Malàisia, amb 114 pisos i 450 m d’alçària, esdevenen els edificis més alts del món, tot deixant en segon terme la torre Sears de Chicago, de 443 m d’alçària, que des del seu acabament, l’any 1974, mantenia el rècord d’alçada. L’edifici Jin Mao (Xangai, 1999), de 421 m, i el T'aipei 101 (T'aipei, 2004), de 508 m d’alçada, es troben entre els edificis més alts del món. El viaducte de Millau, a França, inaugurat el 2004, i amb pilars de fins a 240 m d’alçada, constitueix el pont més alt del món; aquesta estructura, de tipus atirantat, és notable a més per l’extrema elegància del seu disseny. Cal fer esment, alhora, al pont atirantat sobre el Tataro, al Japó, de 890 m de llum principal, i al pont penjant d’Akashi-Kaykyo, també al Japó, el qual assolirà, un cop enllestit al final del segle XX, una llum lliure de 1 990 m, la llum més gran mai aconseguida. Però l’obra de més gran envergadura de les que es troben actualment en construcció pot ésser el pantà de les Tres Gorges, al riu Iang-Tsé, a la Xina, on està previst construir una presa de gravetat de 2 333 m de longitud i 175 m d’alçada, a més d’importants excavacions, canalitzacions, rescloses i moltes altres construccions subsidiàries. Iniciat l’any 1994, el seu acabament està previst aproximadament per al 2009. Tal com ho demostren els exemples esmentats, es consolida la tendència al desplaçament de les grans obres d’enginyeria cap als països en procés de creixement i, en una mesura no gens menyspreable, als països en fase inicial de desenvolupament. Destaca en el cas dels primers la construcció d’imponents equipaments urbans —complexos urbans, torres de telecomunicació— com a expressió d’un creixement econòmic accelerat que troba el seu màxim exponent a la regió del sud-est asiàtic. És, però, als països encara subdesenvolupats o en fase inicial d’expansió on es realitzen les obres de tipus hidràulic o viari de més gran abast. Contràriament, als països més avançats d’Europa, on fa anys que les grans infraestructures viàries, urbanes o hidràuliques han estat ja substancialment desenvolupades, les obres més importants estan motivades per condicionants de caire supranacional. Tal és el cas de les grans inversions viàries impulsades per la Comunitat Europea (com el Great Link Belt) i per la celebració de grans fires internacionals (l’Expo 92 a Sevilla o l’Expo 98 de Lisboa). A banda d’aquestes grans inversions, cal esmentar també la construcció de notables edificis destinats a ampliar l’equipament de les ciutats: pavellons firals, palaus de congressos, grans centres comercials, torres de telecomunicacions, etc. Aquest fenomen, normal des de fa anys als Estats Units, al Canadà, al Japó i a la major part de països de la Unió Europea, s’ha estès darrerament de manera imparable a les principals ciutats dels Països Catalans. L’enginyeria de la construcció moderna atorga una importància creixent a aspectes relacionats amb el respecte al medi ambient i la qualitat de vida, i en conseqüència potencia el concepte de construcció sostenible i dóna importància a les condicions relatives a la seguretat i a la salut de les persones que treballen a les obres, dels ocupants i del públic en general.
f
Construcció i obres públiques
enginyeria de la construcció
La presa de les Tres Gorges, a la Xina
© stockxpert - assiewin