El seu extens terme ocupa tot el sector meridional de la comarca, a l’àrea sud i est del Caroig. La major part del territori és molt trencat, amb un relleu complicat format per moles, planells i serres tallats per nombrosos barrancs que han format unes grans gorges al terreny calcari; el riu d’Escalona travessa el terme en direcció SW-NE, vers el Xúquer, i en la mateixa direcció hi ha barrancs afluents del riu de Sallent, mentre que d’altres es dirigeixen perpendicularment (NW-SE) al riu Cànyoles. Al nord-est, el relleu es fa més suau, i forma la plana o vall d’Énguera , de 200-300 m alt., que s’obre perpendicularment (en direcció SW-NE, anunci de la de les terres subbètiques) a la canal de Navarrés estricta, entre la serra d’Énguera , darrer contrafort del Caroig, a l’oest, i la serra Plana, que la separa de la vall del riu Cànyoles, a la Costera, a l’est. Només un 15% del sòl és conreat: el 7% és improductiu, i el 78%, inculte; aquest darrer es reparteix entre la zona forestal (40% del terme), de pins i d’alzines residuals, i la de brolla i matoll (38%], ambdues al sector occidental (de propietat estatal, municipal i particular) i molt malmeses, els darrers anys, per incendis forestals. La zona conreada se centra a la vall d’Énguera i, en menor proporció, al sud-oest (caseries de Navaló i Santig). Hi predomina l’agricultura de secà (90% del terreny conreat), dedicada sobretot a l’olivera (n'hi ha unes grans masses al peu de la serra d’Énguera), seguida a una gran distància per l’ametller, el garrofer, la vinya i els cereals. El regadiu es redueix a 350 ha, que aprofiten l’aigua de pous, dedicades a arbres fruiters (tarongers, prop d’Énguera), hortalisses i blat. El bestiar de llana (1 200 caps) aprofita les extenses pastures. Hi ha apicultura. Durant el s XVIII i la primera meitat del XIX, Énguera fou un dels centres tradicionals de la indústria tèxtil valenciana, però a partir d’aleshores decaigué en no aconseguir d’ultrapassar el mode de producció menestral. Actualment és encara, tanmateix, una activitat important. La població, que comptava uns 4 000 h a la fi del s XVIII i havia arribat a 6 700 a mitjan XIX, anà disminuint des d’aleshores a causa de l’emigració; al s. XIX fou important també l’emigració temporera per a la venda dels productes tèxtils per tota la península Ibèrica. El sistema de comunicacions és precari, per tal com només hi ha la carretera de Gandia a Aiora, fet que ha tingut un pes important en la seva decadència. La vila (5 308 h agl [2006]; 256 m alt.) és a la vall del seu nom, al peu de la serra Plana. És la capital de la Canal de Navarrés, i fou cap del partit judicial des del 1835 fins a època recent, que ha estat incorporat a Xàtiva. L’església parroquial (Sant Miquel), edificada al s XVI, fou reconstruïda després del terratrèmol del 1748. Hi hagué un convent de carmelitans (1629-1835). Énguera fou repoblada per castellans després de la conquesta cristiana. Pertangué a l’orde de Sant Jaume de l’Espasa (1244); al s. XVI passà a la corona, que el 1578 la vengué a Bernabeu de Borja-Llançol de Romaní, quart baró d’Elda, i posteriorment, als Arias-Dávila, comtes de Puñonrostro, i als Osorio, comtes de Cervelló. El terme comprèn, a més, les caseries de Benalí, Benamil, Requena, El Puntal, Benalàs, Beniguengo, Benicaez, les Cases de Ribes, Boquilla, Benacancil, La Carrasquilla, El Transformador, Hoya Redonda, El Saytón i Las Casas de Lloret.