Ennio De Concini

(Roma, 9 de desembre de 1923 — Roma, 17 de novembre de 2008)

Guionista italià.

Començà a escriure guions a la postguerra, i aviat és convertí en un dels autors d’arguments del cinema italià més destacat. La seva versatilitat li permeté, sol i en col·laboració, construir històries en una gran varietat de gèneres, i col·laborà sovint amb directorsen produccions de fora del seu país. D’entre els títols que signà, hom pot esmentar Totò e i re di Roma (1951), de M.Monicelli, Sensualità (1952), de C.Fracassi, War and Peace (1956), de K.W.Vidor, Un maledetto imbroglio (1959), de P.Germi, Divorzio all’italiana (1961), del mateix director, guió amb el qual aconseguí un Oscar el 1963, Madame Sans-Gêne (1962), de Christian-Jaque, Operazione San Gennaro (1966), de D.Risi Amanti (1968), de V.de Sica, Krasnaja palatka (‘La tenda roja’, 1969), de M.Kalatozov, Folies bourgeoises (1976), de C.Chabrol, Amore, piombo e furore (1978), de M.Hellman i T.Brandt, Copkiller (1983), de R.Faenza, Le Due vite di Mattia Pascal (1985), de M.Monicelli, Il Diavolo in corpo (1986), de M.Bellocchio, Marcellino (1991), de L.Comencini. Des dels anys vuitanta escriví sobretot sèries per a la televisió, algunes de les quals obtingueren un gran èxit (Storia d’amore e d’amicizia, 1982, dirigida per Franco Rossi. Dirigí també algunes pel·lícules: Gli undici moschettieri (1952), Daniele e Maria (1973) i, sobretot, Hitler: The Last Ten Days (1973), protagonitzada per Alec Guinness.