Aquests enregistraments són fets, primer de tot, sobre cintes magnètiques; després poden ésser passats a discs compactes o, mitjançant una conversió inversa digital-analògica, a discs convencionals especialment dissenyats. Els avantatges d’aquests sistemes d’enregistrament envers els convencionals són: més relació senyal-soroll, menys distorsió i possibilitat de manipular els senyals sense degradació; els senyals es poden copiar, retardar, mesclar, etc, tot mantenint-ne sempre la qualitat de so original. La codificació dóna com a resultat bé un canal de sortida en sèrie, bé una sortida en paral·lel per tants canals com bits de conversió té el convertidor. En el segon cas els canals paral·lels s’enregistren simultàniament sobre la cinta magnètica mitjançant circuits treballant en paral·lel i caps magnètics multipista. En el primer cas la sortida en sèrie és codificada pel sistema de modulació d’impulsos (PCM), i aleshores l’enregistrament es fa amb cinta per mitjà d’aparells especials similars als enregistradors de vídeo, i també en vídeos normals, després del pas per circuits condicionadors del senyal. El sistema paral·lel és utilitzat per equips professionals en què el disseny és molt complex, i són emprades freqüències de mostratge de 100 kHz o més, a fi d’aconseguir una fidelitat elevada; hi ha sistemes de detecció d’errors dins la codificació que pot ésser de 16 bits o més, els quals no solen ésser compatibles entre ells. El sistema en sèrie és l’acceptat pel sistema de disc compacte; és més barat ja que únicament hi ha un canal d’informació i el sistema de conversió digital-analògic per recuperar el so original és més senzill. Aquest sistema usa una freqüència de mostratge de 44 kHz i la conversió és de 16 bits. Ha estat estandarditzat i sembla que s’ha de convertir en el sistema acceptat de forma generalitzada.
m
Electroacústica