Enric d’Aragó-Cardona-Córdoba i Enríquez de Cabrera

(?, 1588 — Perpinyà, 1640)

Lloctinent de Catalunya (1630-32, 1633-638 i 1640).

Sisè duc de Cardona i cinquè de Sogorb. La seva lloctinència correspongué a la temptativa del comte duc d’Olivares de portar una política conciliadora al Principat nomenant lloctinents catalans per tal d’aconseguir, per la diplomàcia, la participació econòmica i militar de Catalunya. En començar el seu primer període de lloctinència s’havia produït ja la ruptura amb el rei (corts del 1626). El maig de 1632, fou substituït pel germà del rei, el cardenal-infant Ferran d’Àustria; en cessar Ferran, tornà a jurar el càrrec i intentà, aleshores, d’acabar amb el bandolerisme del Principat fent capturar i executar Joan Sala i Serrallonga (1633). Entre el 1633 i el 1638 s’accentuà la crisi de relacions entre el Principat i la cort. La guerra amb França (1635), el problema dels allotjaments, les contínues exigències del quint (1634) i l’establiment de l’usatge Princeps namque (1637) en foren els motius principals. L’agost del 1637 marxà cap al Rosselló per combatre les tropes franceses i nomenà com a substitut seu en el càrrec el comte de Santa Coloma. L’any següent demanà el relleu, però, després de l’assassinat del comte de Santa Coloma, fou nomenat de nou lloctinent com l’única persona que podia encara deturar els esdeveniments, però morí el mes següent a Perpinyà, on intentava d’acabar amb els abusos de les tropes castellanes. La seva segona muller, Catalina Fernández de Córdoba-Figueroa2>, fou mare del duc Lluís d'Aragó2> (1608-1670), de Pere Antoni d’Aragó i dels cardenals Antoni d'Aragó2> i Pasqual d'Aragó2>. Fou conegut també amb el nom d'Enric Fernández de Córdoba i Aragó.