Enric de Cardona i Enríquez

(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1485 — Roma, 1530)

Bisbe de Barcelona (1505-12), arquebisbe de Mont-real de Sicília (1512) i cardenal del títol de San Marcello (1527).

Germà del duc de Cardona, Ferran (I), i nebot de l’arquebisbe de Tarragona, Pere de Cardona, de qui fou el preferit. El 1505 fou elegit bisbe de Barcelona a instàncies de Ferran II de Catalunya-Aragó, enfront de l’ardiaca Lluís Desplà, que, elegit pel capítol de la catedral, hagué de retirar-se. Elevat el 1512 a la seu siciliana, renuncià el bisbat i continuà residint a Barcelona. El 1510 li fou dedicat per Francisco Tovar, mestre de capella de Tarragona, el seu Libro de la música práctica. Intervingué, probablement com a mecenes, en la nova adaptació catalana del diccionari de Nebrija enllestida per Martí Ivarra. Anà a Roma amb la comitiva que acompanyà el nou papa Adrià VI des de Barcelona (1522) i allí fou nomenat per aquest prefecte del Castel Sant'Angelo. Fou enterrat a l’església de Montserrat a Roma, l’obra de la qual havia costejat en gran part.