Comptable de professió, residí a París (1886) i a Madrid per motius de feina i mantingué una gran amistat amb Joan Maragall i Emili Vilanova. A partir del 1900 col·laborà regularment amb contes a La Veu de Catalunya. Publicà, amb considerable èxit de públic i crítica, els reculls de contes Prosa (1897), Estudis (1899), Aplec (1902), Amors i amoretes (1903) i Fulls escampats (1908), les novel·les curtes Tristors (1904) i Il·lusions (1905) i la novel·la Romàntics d’ara (1906), la seva obra més reeixida. La seva producció literària, ambientada generalment a la Barcelona del final del s. XIX, té sovint poca qualitat i es ressent d’un excessiu sentimentalisme, però constitueix alhora una mostra molt representativa de la narrativa modernista de l’època.