Comptable de professió, residí a París (1886) i a Madrid per motius de feina i mantingué una gran amistat amb Joan Maragall i Emili Vilanova.
A partir del 1900 col·laborà regularment a La Il·lustració Catalana, La Veu de Catalunya, Els Quatre Gats, Pèl & Ploma i Joventut, on publicava contes de marcat to costumista, que anà recollint, amb considerable èxit de públic i crítica, a Prosa (1897), Estudis (1899), Aplec (1902), Amors i amoretes (1903) i Fulls escampats (1908).
És autor de tres novel·les psicològiques de tema amorós: Tristors (1904) (segon premi de la Biblioteca Popular de l’Avenç), Il·lusions (1905) i Romàntics d’ara (1906), l’obra més reeixida i més coneguda, que vol ser una novel·la de tesi sobre els comportaments humans en la nova societat moderna. La seva producció narrativa, que parteix del model del costumisme tot i que fa un esforç per renovar-lo, és ambientada generalment a la Barcelona del final del segle XIX, tendeix a l’anàlisi de les relacions amoroses i, especialment, de la naturalesa femenina. Tot i que sovint té poca qualitat i es ressent d’un excessiu sentimentalisme, constitueix una mostra molt representativa de la narrativa modernista de l’època.
També escriví una obra poètica, força limitada, concebuda per ser presentada als Jocs Florals, dels quals fou mantenidor el 1916 i el 1927.