Estudià dibuix i pintura a Barcelona. S'inicià en el periodisme com a redactor de “La Rambla” (1936) i començà les seves crítiques d’art a “Mirador”. S'afilià al partit Acció Catalana, en representació del qual fou membre de la Junta de Seguretat de Catalunya. Participà en una comissió de propaganda per la República que visità Mèxic per a obtenir el seu suport. Després de la guerra civil, s’exilià a Mèxic, on arribà el mateix 1939. Hi treballà com a administrador de l’Orquesta Simfónica Nacional i del Museu de San Carlos, del qual passà a ésser conservador l’any 1958. Entre altres treballs, també fou assessor del col·leccionista Carlos Trouyet i continuà amb la seva activitat com a crític a diferents publicacions. De la seva obra cal destacar els seus llibres de temàtica artística: Las artes decorativas y su aplicación (1944), Repertorio de capiteles mexicanos (1949), Cincuenta años de la obra de Diego Rivera i Crítica de la obra de Tamayo. També traduí The Azteca , de Victor W. von Haguen (1958). A banda d’això conreà la faceta d’escriptor de novel·les policíaques: El crimen de la obsidiana (1942), El caso de los Leventheris (1944), Asesinato en la playa (1945) i La muerte sabe de modas (1945). Publicà a les revistes dels catalans de Mèxic com “Quaderns de l’exili”. El seu fill Pere Enric Fernández i Miret, que visqué també a Mèxic, fou cineasta, i tingué com a professor Luis Buñuel; com a escriptor, és autor de diverses obres.