A mesura que l’Església romana s’anà organitzant, sorgiren les escoles catedralícies o episcopals, organitzades pels bisbats, i les conventuals o monacals, assignades d’antuvi a la promoció dels futurs monjos i en les quals la instrucció incloïa l’estudi de l’Escriptura, música, càlcul del calendari eclesiàstic i treballs manuals. Als Països Catalans, les primeres escoles destinades a la formació de nous clergues es formaren, sobretot, entorn de personalitats com ara el bisbe Ató de Vic o el bisbe Miró Bonfill de Girona (segle X). Els escolars, fins al segle XI, havien de conèixer, abans de l’ordenació, el saltiri i part dels càntics i himnes, i havien de saber batejar i ajudar a ben morir, el res de les hores i el cant de l’ofici. L’estudi de la teologia, del dret i de la filosofia anà prenent especial impuls a partir dels ordes monàstics (dominicans i franciscans), i la corresponent legislació episcopal i papal respecte als centres escolars eclesiàstics vigí fins a la Contrareforma. Un dels trets més destacables de l’actitud romana respecte als estudis eclesiàstics és l’interès a mantenir com més poques facultats millor (d’antuvi, només la de París) que concedissin títols pontificis en teologia. Així, al segle XIV fou denegada la petició de concedir-los a les universitats de Valladolid (1346), Perpinyà (1379), Lisboa (1380, reiteració de la negativa ja donada el 1290) i Lleida (1398), tot i que, aleshores, havien rebut la concessió universitats com ara les de Tolosa (1366), Heidelberg (1386), Colònia (1388), Viena (1389) i Salamanca (1396). El 1340 fou concedit d’atorgar títol a la facultat teològica de la Universitat de Lleida, i el 1464, a la d’Osca, en ocasió de la seva restauració com a escissió respecte a l’anterior. L’aparició dels jesuïtes determinà, d’altra banda, el sorgiment de l’anomenada teologia positiva (més bíblica), en contraposició a la teologia escolàstica (primordialment dogmàtica). Aquest nou corrent dominà a la facultat de Gandia, on els jesuïtes establiren llur primera universitat a la península Ibèrica (1546). El concili de Trento afrontà el problema de la formació espiritual i cultural dels clergues amb la creació obligatòria dels seminaris diocesans (seminari). A partir del 1773, alguns d’aquests seminaris començaren a concedir títols pontificis, després de la incorporació prèvia a universitats pròximes dotades d’aquesta facultat. Així, el seminari de Lleida s’uní (1778) amb la facultat teològica d’Osca, i el de Sogorb (1787), amb la de València. Amb la supressió, el 1852, de les facultats de dret canònic i de teologia de les universitats de l’Estat espanyol, els graus de llicenciatura foren donats exclusivament pels seminaris (atribució que fou, tanmateix, retirada el 1931), i els de doctorat, només per quatre seminaris centrals estatals, un dels quals a València; però les facultats jesuítiques de Tortosa (1864) i Oña (1880) conferiren, des de llurs inicis, els corresponents títols acadèmics pontificis. Les universitats estatals retingueren únicament càtedres de dret canònic integrades en les respectives facultats de dret. Al segle XX, a la facultat teològica de Tortosa (traslladada a Sarrià el 1915 i a Sant Cugat del Vallès el 1949) i a la d’Oña (traslladada a Deusto el 1967), cal afegir les de Comillas (1904) i Granada (1939), dirigides també pels jesuïtes, i, a càrrec dels dominicans, la de Salamanca (1947) i l’Institut Pontifici de Madrid (erigit el 1953 a Àvila com a agregat de la Universitat de Manila, i traslladat a Madrid el 1968). Actualment, els Països Catalans no tenen cap facultat de dret canònic. El 1968 fou creada la Facultat de Teologia de Barcelona, a partir de la facultat teològica dels jesuïtes de Sant Cugat del Vallès i del seminari conciliar de Barcelona. El 1984 desaparegué l’estructura en dues seccions i es formà un sol centre, el qual, el 1986 adoptà el nom de Facultat de Teologia de Catalunya. A València, des del 1974, funciona la Facultat Teològica Sant Vicent Ferrer, amb dues seus, a Montcada de l’Horta i a Torrent de l’Horta, per bé que sota la direcció d’un únic degà, i té com a afiliat l’Estudi Teològic del Seminari d’Oriola-Alacant. El 1988 fou creada a Barcelona la Facultat Eclesiàstica de Filosofia de Catalunya, partint de la Facultat de Filosofia dels jesuïtes de Sant Cugat del Vallès i de la Facultat de Teologia de Catalunya. Des del 1990, és un dels membres fundadors de la Universitat Ramon Llull, institució privada d’ensenyament superior amb una clara orientació cristiana. D’altra banda, el 1990 la Santa Seu publicà una constitució apostòlica en què posava condicions restrictives perquè una universitat pugui considerar-se catòlica. La Facultat de Teologia de Catalunya, regida per un consell en què són representats tots els bisbats i ordes religiosos catalans, atorga els títols de llicenciat i doctor en teologia, que des del 1995 tenen validesa civil. Té incorporats l’Institut de Teologia Fonamental de Sant Cugat del Vallès i l’Institut Superior de Litúrgia de Barcelona; hi és afiliat el Centre d’Estudis Teològics de Mallorca, amb facultat de concedir la llicenciatura, i hi són vinculats els Instituts Superiors de Ciències Religioses de Barcelona, el Centre de Pensament Cristià de Manresa i l’Escola de Teologia Urgell-Segarra, que funciona a Tàrrega. A Barcelona hi ha el Seminari Major Interdiocesà, que agrupa els seminaristes de Girona, Lleida, Menorca, Solsona, Tarragona, Urgell i Vic, els quals, juntament amb els del Seminari Major de Barcelona, fan els estudis eclesiàstics a la Facultat de Teologia, mentre que els de Tortosa continuen cursant-los al seu seminari.
m
Cristianisme