enterrament

m
Religió
Etnologia

Cerimònia de sepultura d’un mort.

El diferent tractament que cada poble ha donat als morts (mort) està íntimament lligat a les seves concepcions religioses. La convicció, per exemple, que la mort comporta un element d’impuresa provocà l’allunyament del cadàver dels llocs habitats, àdhuc amb el seu abandó a les forces de la natura (la mar o els rius, els ocells de rapinya, etc.), o retirant-los a grutes naturals (alguns pobles antics de les illes del Pacífic o d’Amèrica i Àfrica) o artificials (Egipte). L’enterrament pròpiament dit es relaciona sovint amb la convicció que l’esperit del difunt no pot reposar fins que el seu cos no ha estat degudament inhumat. El lloc d’enterrament podia ésser la casa (Neolític europeu, Palestina arcaica), sobretot en el cas de la mort d’un infant la reencarnació del qual hom esperava en el si de la família. Una certa analogia amb aquest costum es palesa en l’enterrament dels creients al voltant de les esglésies locals, en espera de la resurrecció. El fet que, a l’antiguitat, les tombes fossin plenes d’exponents humans, socials, de classe, etc., que hom hi dipositava en enterrar-hi els morts ha permès a historiadors, arqueòlegs i sociòlegs de recollir importants dades de civilitzacions ja desaparegudes. La mateixa cura pels morts i la perpetuació de llur memòria ha determinat també la construcció d’edificis o coves funeraris més o menys sumptuosos, on eren enterrades les personalitats socialment o econòmicament destacades, mentre que la massa era inhumada en fosses o en simples precedents dels nínxols actuals. Per motius fàcils de comprendre, la prohibició d’enterrar els morts dins les ciutats data ja de legislacions antigues, com la romana. La consegüent concentració de tombes en un lloc determinat originà el cementiri i la necròpolis, i el creixement desorbitat que hom en coneix actualment fa com més va més recomanables tant la incineració prèvia a l’enterrament com la municipalització o estatització de les tombes i els nínxols. Determinats factors religiosos i psicològics, però, han presentat sovint objeccions a la cremació dels morts (talment com en certes cultures recomanaren llur momificació) o a la renúncia a la propietat del lloc on reposen els familiars difunts. L’enterrament va sempre acompanyat d’un seguit de costums, ritus i circumstàncies que varien segons les èpoques, cultures i creences; el món cristià ha conegut, en aquest sentit, la regulació dels funerals (funeral), siguin com a part integrant o com a moment independent de l’enterrament. Als Països Catalans, l’enterrament, subjectat a les normes eclesiàstiques, fou fet, fins al segle XIX, a l’interior de les esglésies o en llurs terres adjacents (cementiri). El creixement demogràfic i la insalubritat d’aquest costum induïren el bisbe de Barcelona, Josep Climent, a crear el primer cementiri extramurs (1775) i a recomanar-ne l’ús. Els enterraments podien ésser canonicals, per a sacerdots i religiosos; de la Mare de Déu, per a fadrines; d’àngels o d’albats, per a infants; per amor de Déu, per a pobres, i l’anomenada processó dels sentenciats, per als ajusticiats. El fèretre era dut a força de braços per parents o amics del difunt; el 1819 el bisbe de Barcelona Pau Sichar introduí l’ús del cotxe de morts, esdevingut obligatori el 1836. Les classes benestants donaven esplendor a la cerimònia: hom llogava alguna ploranera, i el difunt era acompanyat per un nombre variable de dones amb coves contenint pans d’oblada, i cadascuna duia dos vailets amb atxes enceses. Els enterraments de luxe eren assistits per un nombre major de sacerdots que no pas els senzills. Després dels funerals hom solia celebrar el banquet d’exèquies. Actualment, les distincions de classe han desaparegut, pràcticament, de les cerimònies eclesiàstiques.