Depèn de la freqüència amb què vibren les cordes vocals del parlant durant l’emissió i d’uns valors relatius normals que caracteritzen el seu to fonamental. En les llengües indoeuropees, l’entonació de les fraccions finals de l’emissió, respecte a les altres fraccions, té capacitat significativa, segons que sigui no marcada (horitzontal) o marcada (ascendent o descendent).
L’entonació horitzontal consisteix en l’absència de canvis relatius en la freqüència de les vibracions i és característica de les fraccions no finals de l’emissió; per això, quan hom fa pausa després d’entonació horitzontal, la impressió és d’inacabament.
L’entonació ascendent, o augment relatiu de les vibracions vocals, se sol produir al final d’emissions interrogatives que poden ésser respostes amb sí o no (Avui és festa?).
L’entonació descendent és típica de les emissions enunciatives (Avui [no] és festa) i de les interrogatives marcades per una partícula adient (Quan és festa?). Aquestes menes fonamentals d’entonació presenten, en la pràctica, tipus secundaris.