envàs

m
Transports
Tecnologia

Bodegó d’envasos

© Fototeca.cat

Recipient dins el qual hom posa un producte per transportar-lo o conservar-lo.

El baix preu dels materials plàstics ha desplaçat altres materials tradicionals, com el vidre o la porcellana, de la fabricació d’envasos i permet alhora que hom no els hagi de retornar. Els envasos de material plàstic, però, tenen l’inconvenient que no es destrueixen fàcilment un cop utilitzats, la qual cosa complica encara més el problema de l’eliminació de residus. Pel que fa a la indústria alimentària són especialment importants els materials emprats en la fabricació d’envasos donades les característiques dels productes que han de contenir. Són autoritzats per a aquesta finalitat metalls i aliatges (alumini, acer inoxidable, ferro, estany, i sobretot llauna: acer dolç recobert d’estany), materials silícics (vidre, ceràmica), composts cel·lulòsics (paper, cartó), fusta, suro, fibres naturals i composts macromoleculars (plàstics —poliestirè, polipropilè, clorur de polivinil i d’altres— i elastòmers —cautxú—). Cal tenir també en compte els revestiments i les cobertures (vernissos, ceres, parafines, esmalts, plàstics, etc). Com que el contacte d’aquests materials amb els aliments pot ésser perllongat, és molt important de controlar la possible cessió de material de l’envàs al seu contingut, que dependrà de la inèrcia fisicoquímica del material i de la natura (sòlida o líquida, més o menys àcida, aquosa o alcohòlica del contingut). Per això, abans d’autoritzar un material per a ésser emprat en l’envasament d’aliments, s’han de fer proves de cessió estandarditzades per a estudiar la seva resistència a l’atac de certs líquids (aigua, àcid acètic al 5%, alcohol etílic).