La seva forma habitual és el dístic, però pot adoptar altres metres. En la lírica grega inicialment era una inscripció poètica sepulcral; posteriorment esdevingué una composició poètica de temàtica i to diversos. Cal·límac en fou el conreador més important. Els epigrames llatins ja adoptaren un caire satíric; es destaquen els de Varró i Marcial. Durant el Renaixement, aquest gènere fou molt apreciat i és considerat l’antecedent de la sàtira conceptista barroca. Posteriorment, el conrearen Góngora, Quevedo, Voltaire, Goethe, Alfieri i Verlaine, entre altres. Als Països Catalans, utilitzat com a mitjà de propaganda política durant la guerra dels Segadors i la guerra Gran, la literatura culta l’usà com a recurs conceptista a partir del s XVII (Rector de Vallfogona). Posteriorment, cal destacar, entre altres, els reculls de caràcter satíric i humorístic Mil i un epigrames catalans (Barcelona, 1879), amb obres de F. Soler, J. Feliu i Codina, Pompeu Gener, etc, Niu d’abelles (València, 1879) i Allò, epigrames (Barcelona, 1881). El 1894 Apel·les Mestres publicà un llibre de poemes amb el títol d'Epigrames, i López-Picó amb el d'Epigramata (1915).
m
Literatura