La formulació actual de l’equació d’estat de l’aigua de mar es basa en una estimació empírica de la funció de Gibbs. A partir d’aquesta funció, que depèn de la temperatura, la salinitat absoluta i la pressió, es deriven totes les variables termodinàmiques necessàries en oceanografia com són la densitat, la velocitat del so a l’aigua, la capacitat calorífica, l’entalpia específica o l’entropia específica.
Aquesta formulació de l’equació d’estat per l’aigua de mar, coneguda com TEOS-10 (de l’anglès Thermodinamic Equation of Seawater 2010) s’adoptà el 2010 per la Comissió Oceanogràfica Intergovernamental (IOC), l’Associació Internacional per les Ciències Físiques dels Oceans (IAPSO) i el Comitè Científic d’Investigacions Oceàniques (SCOR) i des de llavors substitueix l’anterior, anomenada EOS-80, que es mantingué en vigor durant uns trenta anys.
Respecte a l’antiga equació d’estat, l’adoptada el 2010 té en compte explícitament la composició química de l’aigua de mar i les seves possibles variacions i proporciona una formulació coherent de totes les propietats de l’aigua de mar ja que aquestes són derivades d’una sola funció empírica, la funció de Gibbs. És interessant de destacar que anteriorment a l’adopció de la TEOS-10 el càlcul de les diferents propietats termodinàmiques es feia utilitzant diferents funcions racionals estimades empíricament.
Una altra diferència remarcable respecte de l’anterior equació d’estat és que no depèn de la salinitat pràctica, donada en unitats pràctiques de salinitat, sinó que depèn de la salinitat absoluta, donada en g/kg. La salinitat absoluta no és directament mesurable, per això cal transformar les salinitats pràctiques obtingudes dels instruments oceanogràfics abans de calcular les propietats termodinàmiques de l’aigua de mar.