Quan l’àmbit a què és aplicat aquest concepte és el sistema en conjunt, hom parla d'equilibri general, i d'equilibri parcial quan hom es refereix a l’equilibri del mercat d’un bé específic. En ambdós casos, la seva significació serà distinta a curt i a llarg termini. Si hom considera l’existència de variables-flux i de variables-estoc, l’equilibri general a llarg termini correspon a una situació en què els increments de les variables-flux es compensen exactament amb les disminucions de les variables-estoc; el flux de béns de capital és igual a la depreciació de l’equip productiu existent. Aquest és el cas de l’estat estacionari, descrit pels clàssics, en el qual l’equilibri és assolit automàticament. L’equilibri general a curt termini correspon a la constància de les variables-flux, a càrrec de la modificació progressiva de l’estoc, que a la llarga repercuteix en el valor dels fluxos. Un tipus especial d’equilibri és el de creixement proporcional, en el qual els estocs augmenten al mateix ritme que els fluxos. Alfred Marshall aplicà el concepte d’equilibri a l’àmbit aïllat del mercat d’un únic bé. Els supòsits d’un tal equilibri parcial consideren que les variables de preus i quantitats que es produeixen en aquest mercat tenen uns efectes tan lleus, que no fan variar el marc general del sistema. Ara bé: si el mètode era aplicable a una situació en què cada empresa era de proporcions reduïdes i la seva influència en la resta de l’economia podia ésser desestimada, deixava d’ésser-ho en créixer la importància de la gran empresa i l’acció recíproca sobre el sistema d’influència dels grans sectors. La nova anàlisi de l’equilibri general, desenvolupada per L. Walras i continuada per V. Pareto, s’esforçà a considerar les interrelacions recíproques entre tots els mercats dels diferents béns. Els subjectes econòmics es representen per un conjunt d’equacions simultànies. Per la seva complexitat i el caràcter restrictiu dels seus supòsits, l’equilibri general ha tingut un valor fonamentalment teòric; això no obstant, ha estat la base per a l’elaboració de les taules input-output, de W.W. Leontief, un dels instruments més útils per analitzar les relacions intersectorials de l’economia. La condició estàtica de l’equilibri fou dinamitzada per J.M. Keynes, en el sentit que establí que les magnituds econòmiques es troben afectades per fluctuacions contínues i només accediran a l’equilibri com a tendència al llarg del temps. Així, un sistema arribarà a un equilibri estable quan la tendència de les variables el portaran en aquesta situació, i es mantindrà inestable mentre presentarà desajusts que, com més va més, l’aparten de la situació inicial.
m
Economia