La tècnica es basa tant a saber pujar a cavall i baixar-ne com a menar-lo bé segons els diferents tipus de marxes (al pas, al trot, al galop, etc) en la direcció que el genet pretén de seguir. Des de l’antiguitat ha estat considerat un exercici noble, associat a l’activitat bèl·lica. A l’edat mitjana, saber muntar a cavall era bàsic per a la guerra i per a traslladar-se ràpidament, però l’ensenyament i la pràctica es reduïa a un nombre limitat de persones. A les acaballes del s XV foren creades a Itàlia les primeres acadèmies d’equitació, que foren imitades a la resta d’Europa durant el s XVI i la més famosa de les quals fou la de Pignatelli, a Nàpols. No fou, però, fins al s XVIII, amb La Guerinière, que foren codificades les normes i establertes les bases de l’equitació moderna. Actualment coexisteixen en l’equitació dos corrents bàsics: un, corresponent a l'alta escola, practicat preferentment en picadors o en pistes i que es fonamenta en un domini rigorós del genet sobre el cavall; n'és un dels seguidors més representatius l’escola espanyola d’equitació de Viena. L’altre, l’anomenat natural, que s’exercita en el camp i que es basa a deixar llibertat de moviments al cavall i a dirigir-lo hàbilment amb les regnes. L’equitació és la base de l’especialitat esportiva anomenada hipisme.
f
Hípica