L’eremitisme sorgí al segle III. Hom considera Pau de Tebes el primer eremita conegut i Antoni, seguidor seu, a propagador de la vida eremítica a l’Alt Egipte, des d’on s’estengué per tot l’Orient. Un dels seus deixebles, Hilarió, portà l’eremitisme a Palestina. Gregori Nazianzè i Basili el Gran l’implantaren a la Capadòcia. Com a forma general de vida monàstica, l’eremitisme fou substituït pel cenobitisme, fundat per Pacomi a l’Egipte i implantat més tard a l’Occident per obra d’Atanasi, Jeroni, Rufí, Cassià i Benet de Núrsia. Als segles XII i XIII, hom troba encara a l’Occident molts eremites independents, però la tendència predominant era d’agrupar-se en ordes religiosos eremítics, com els dels eremites de sant Pau, dels de sant Agustí, etc.
L'eremitisme als Països Catalans
Als Països Catalans resten tradicions d’eremites que reberen culte, com sant Magí de Brufaganya, sant Medir (Sant Cugat del Vallès), sant Segimon (Montseny) o del nucli eremític d’Assan. Alguns dels monestirs catalans primitius semblen derivar de nuclis eremítics, especialment els situats prop de coves (Sant Pere de les Maleses, Pinsent, Sant Aniol d’Aguges, Montserrat). A la fi del segle X destacà el nucli de Cuixà, amb sant Pere Ursèol, sant Romuald i Marí. El primer moviment anacorètic clarament definit se situà a les muntanyes de Prades, al Montsant i a la serra la Llena (segle XI i XII), precedit, potser, pel nucli de les altes valls del Gaià, documentat des del 980 i refós més tard a Santes Creus; foren famosos els anacoretes Ramon de Vallbona (1157-75), Pere de Pinós (1152-64), Guerau Miquel (1192-1210) i llurs coetanis Arnau de la Morera, Ramon de la Mussara, etc. Hi hagué també aquí eremitisme femení, que aviat es decantà cap al Cister amb les fundacions de Bonrepòs i de Vallbona. El 1271 un nucli d’eremites situat entorn de Santa Fe del Montseny es convertí en orde d’eremites de Santa Fe, amb cert estatut jurídic. En aquesta època esdevingué freqüent, sota el model de Montserrat, que grups d’ermitans s’establissin al voltant d’una casa monàstica. Dins el mateix segle XIII es formaren nuclis eremítics a València i a Mallorca. És especialment conegut el moviment mallorquí del puig de Randa, on es retirà Ramon Llull i posteriorment (1349) Arnau Desbrull, que aviat es veié voltat d’èmuls i deixebles; prop del santuari de la Mare de Déu de Cura i de Sant Honorat hi havia onze cel·les eremítiques el 1394. A Santa Magdalena del Puig d’Inca consten eremites masculins i femenins des del 1308, i hi hagué altres nuclis a Valldemossa (a les Ermites Velles), a Esporles, a Bunyola, a Sant Salvador de Felanitx, etc. L’eremitisme tingué una reflorida en temps moderns, entorn de monestirs, com Montserrat, o en els deserts carmelitans, com a Cardó (desert). A Mallorca, gràcies a Joan de la Concepció Mir i Vallès, part de l’anacoretisme es convertí en cenobitisme, sobretot amb la congregació eremítica de Sant Pau i Sant Antoni, que revitalitzà l’eremitisme a Sant Honorat el 1763 i fundà el desert de Betlem, a Artà, el 1805. Hi ha encara actualment eremitisme a Mallorca i a Montserrat i en algun altre lloc difícil de controlar pel caràcter privat dels qui practiquen aquesta forma de vida religiosa.