Ernesto Cardenal

Ernesto Cardenal Martínez
(Granada, Nicaragua, 20 de gener de 1925 — Managua, 1 de març de 2020)

Ernesto Cardenal

© Ferran Torné

Poeta i sacerdot nicaragüenc.

Nascut en una de les famílies més riques i influents de Nicaragua, renuncià a la carrera de dret per seguir una vocació literària. Després de graduar-se en lletres per la Universidad Nacional Autónoma de Mèxic, viatjà als Estats Units, on es doctorà per la Columbia University de Nova York, i el 1957 conegué l’escriptor i monjo trapenc Thomas Merton, que tingué en ell una influència decisiva. Després d’estudiar teologia al seminari de La Ceja (Colòmbia), el 1965 s’ordenà sacerdot.

El 1966 fundà a Nicaragua la comunitat cristiana de Solentiname, que fou també un centre d’oposició a la dictadura dels Somoza. El 1970 viatjà a Cuba, on el contacte amb la Revolució el portà a assumir la teologia de l’alliberament. En tornar a Nicaragua, s’afilia al Frente Sandinista de Liberación i contribuí activament a la caiguda del règim somozista el 1979. Ocupà tot seguit el Ministeri de Cultura del govern sandinista fins el 1987. Després de ser durament amonestat pel papa Joan Pau II el 1983, fou suspès a divinis juntament amb el seu germà Fernando, també sacerdot i ministre de Cultura fins el 1990. L’any 2019 el papa Francesc el reintegrà a l’exercici del sacerdoci. Tot i això, durant aquests anys continuà administrant els sagraments.

Fidel als seus ideals de justícia i llibertat, s’anà distanciant del govern sandinista. El 1994 acusà el president Daniel Ortega de deriva autoritària i repressiva. Des de la tornada d’Ortega a la presidència (2007) fou sotmès a un setge judicial continu, malgrat el qual continuà criticant el govern i donant suport a les protestes antigovernamentals.

La seva obra poètica, reconeguda com una de les més importants de la literatura llatinoamericana contemporània, es troba indissolublement lligada al seu missatge cristià heterodox i a la seva voluntat de transformació social. Fou proposat per al premi Nobel de literatura, i entre els seus nombrosos títols es poden esmentar: Epigramas (1956), Vida en el amor (1957, traducció catalana de J.B. Xuriguera, 1973), El estrecho dudoso (1960), La hora 0 (1961), Salmos (1964, traducció catalana de J.B. Xuriguera, 1973), Homenaje a los indios americanos (1967), En Cuba (1970), El Evangelio en Solentiname (1975), Quetzalcóatl (1988), Los ovnis de oro. Poemas indios (1992), Telescopio en la noche oscura (1993), Via crucis (1999), Vida en el amor (1997), Vida perdida (1999), La revolución perdida (2005) i Hijos de las estrellas (2019), entre d’altres. Rebé, entre altres guardons, el Premio Iberoamericano de poesia Pablo Neruda (2009), el premi Reina Sofía de Poesía Iberoamericana (2012), la Legió d’Honor del govern francès (2013) i el Premio Internacional Mario Benedetti (2018).