Després de cursar estudis de filologia clàssica i filosofia realitzà tasques com a professor a les universitats de Tübingen (1958-64), Heidelberg —on fou catedràtic (1966-75)— i Lliure de Berlín (1980-92). Retirat l’any 1992, fou professor visitant de la Universitat Catòlica de Xile (1992-96) i de la Universitat Carolina de Praga (1997-98).
La seva formació europea el portà a realitzar una tesi doctoral sobre Aristòtil. Més tard s’interessà per la filosofia analítica, fet que el dugué a considerar els problemes tradicionals de la filosofia com a problemes de la comprensió dels seus modes d’expressió. S’inspirà força en l’obra de Wittgenstein i establí un fecund diàleg entre la filosofia continental i la filosofia anglosaxona. En una etapa posterior s’ocupà de problemes de filosofia pràctica, particularment relacionats amb l’existència autònoma i responsable, i per tant amb l’ètica.
De les seves obres cal destacar Der Wahrheitsbegriff bei Husserl und Heidegger (‘El concepte de veritat en Husserl i Heidegger’, 1967), Vorlesungen zur Einführung in die sprachanalystische Philosophie (‘Lliçons introductòries a la filosofia analítica del llenguatge’, 1979), Probleme der Ethik (‘Problemes d’ètica’, 1984) i Vorlesungen über Ethik (‘Lliçons d’ètica’, 1993).