Les diverses tradicions que en tractaren el fan principi del món, juntament amb la Terra i el Tàrtar, fill d’Èreb i de la Nit (Hesíode), fill de Cronos (orfisme) o de Ge i Urà (Safo). Segons el corrent més comú, sobretot durant l’hel·lenisme i a Roma (on rep el nom de Cupido), Eros és fill d’Afrodita, amb el culte de la qual apareix sovint relacionat.
Ordinàriament, hom l’ha representat, a partir del segle V aC, com un adolescent amb ales; sembla que el tipus amb l’arc i el buirac amb fletxes deriva de Praxíteles i fou un dels més corrents. N’esculpiren estàtues Fídies, Lisip, Escopes i Praxíteles. D’ençà de l’època hel·lenística i durant la romana sovintegen representacions d’Eros jugant, collint raïm, etc., o també lligat amb la idea de la mort (en relació amb el mite d’Eros i Psique). Cal esmentar, entre altres, l’Eros i Psique del Museu Capitolí de Roma, còpia romana d’un original hel·lenístic, i l’Eros Farnesi i l’Eros Centocelle, dependents probablement de l’Eros de Tèspies que Praxíteles regalà a Frine.