Les diverses tradicions que en tractaren el fan principi del món, juntament amb la Terra i el Tàrtar, fill d’Èreb i de la Nit (Hesíode), fill de Cronos (orfisme) o de Ge i Urà (Safo). Segons el corrent més comú, sobretot durant l’hel·lenisme i a Roma (on rep el nom de Cupido ), Eros és fill d' Afrodita , amb el culte de la qual apareix sovint relacionat. Ordinàriament, hom l’ha representat, a partir del s V aC, com un adolescent amb ales; sembla que el tipus amb l’arc i el buirac amb fletxes deriva de Praxíteles i fou un dels més corrents. N'esculpiren estàtues Fídies, Lisip, Escopes i Praxíteles. D’ençà de l’època hel·lenística i durant la romana sovintegen representacions d’Eros jugant, collint raïm etc, o també lligat amb la idea de la mort (en relació amb el mite d’Eros i Psique). Cal esmentar, entre altres, l' Eros i Psique del Museu Capitolí de Roma, còpia romana d’un original hel·lenístic, i l' Eros Farnesi i l' Eros Centocelle , dependents probablement de l' Eros de Tèspies que Praxíteles regalà a Frine.
Eros castigat per Venus, segons una pintura mural conservada al Museu Nacional de Nàpols
© Corel Professional Photos
A l’antiga Grècia, déu de l’amor.