L’erosió tendeix a l’arrasament de tots els nivells de l’escorça terrestre fins a convertir-los en un peneplà i actua a tots els llocs variant només la intensitat. L’erosió s’oposa, des del punt de vista geològic, a l’orogènia; ambdues forces oposades determinen l’aspecte físic de la superfície terrestre. L’energia de l’erosió prové tant de la gravetat terrestre com de la radiació solar; quasi tota l’erosió és obra de fluids moguts per l’atracció gravitatòria, que s’encarreguen d’arrencar i transportar els detritus obligant-los a cercar un nivell més baix. La gravetat és la responsable dels moviments descendents que s’efectuen contínuament. Aquests moviments consisteixen en el transport directe de roques, sòls i fang i es manifesten en totes les superfícies inclinades: vessants de muntanyes, plataformes continentals, llits dels rius, costes, platges o vores dels deltes. Aquesta acció és amplificada pel concurs dels fluids que s’encarreguen del transport ràpid de les partícules accelerant el procés erosiu; són coneguts amb el nom d’agents erosius i són el vent i l’aigua. El vent transporta partícules de pols, sorra i llim, la mida i el pes de les quals depèn de la seva força. Les partícules transportades pel vent ataquen les roques, fins i tot les més dures (corrasió). L’aigua produeix un efecte erosiu més poderós que el vent. En estat sòlid erosiona per mitjà de glaceres i tascons de glaç, l’acció del qual és contundent a les regions polars i a l’alta muntanya. En estat líquid erosiona a través de la pluja, de corrents d’aigua tant subterranis com superficials, d’onades i corrents marins. L’erosió de la pluja és deguda a l’energia mecanicopotencial de les gotes, que en xocar contra el sòl es transforma en moviment; la mida normal d’una gota és de 4 mm de diàmetre i la velocitat de caiguda pot arribar als 8 m per segon; en aquestes condicions la pluja pot remoure 600 tones de terra per ha. L’acció erosiva dels corrents d’aigua superficials, rius i torrents, és intensa a la part alta, menys intensa als vessants del llit, i d’un transport molt eficaç per a acabar amb una deposició dels materials en el sector final. Efectuen aquesta acció tant els grans rius com l’Amazones, amb una conca que abraça 5,5 milions de km2, com els torrents més modests o fins i tot els simples fils d’aigua que es formen després de les pluges. Els corrents d’aigua subterranis obren semblantment als superficials, bé que llur poder erosiu en determinats terrenys és augmentat per l’efecte dissolvent de l’aigua. Les onades constitueixen l’acció erosiva més important de la mar; la pressió de les onades en les grans tempestes arriba a ésser de 30000 kg per m2, i pot moure i destruir grans penya-segats. L’aigua dissolta a l’atmosfera té un gran paper erosiu (meteorització) en descompondre els minerals que integren les roques alterant-ne i disgregant-ne l’estructura. Al marge d’aquests agents erosius n'existeixen d’altres que no tenen cap relació amb la gravetat però sí amb la temperatura. És conegut l’efecte contundent que produeix en els deserts la gran diferència de temperatures entre el dia i la nit. Per últim, els éssers vius exerceixen també una acció erosiva, especialment l’home, el qual és en l’actualitat un autèntic remodelador del paisatge.
f
Geologia
Exemple d’erosió en un monticle a l’estat nord-americà de Dakota del Sud. Les principals causes d’aquest fenomen són l’aire i l’aigua de la pluja
© Corel Professional Photos
Despreniment i transport dels detrits pels agents en moviment que operen sobre la superfície terrestre.