Continuaren les especulacions esotèriques elaborades a Provença sota el mestratge d’Iṣḥaq el Cec, un nebot del qual, Ašer ben David, representa l’enllaç personal i literari entre ambdues escoles. Es conserven obres en diversos gèneres literaris (comentaris bíblics i litúrgics, cartes, poesies, catecismes, tractats, etc) de les figures principals (Yehudà ben Yaqar, ‘Ezra ben Šělomó, ‘Azriel de Girona, Ya'aqob ben Šešet, Yosef ben Šalom) i dels poetes Iṣḥaq ben Šěmuel ha-Leví, Iṣḥaq ben Yěhudà, Mošé ben Šělomó i Mešul·lam ben Šělomó de Piera. Els és peculiar una teoria sistemàtica de les sefirot i la seva aplicació al·legòrica a versets bíblics, que influí decisivament en l’evolució posterior de la càbala. Llur caràcter conservador i el refús de la interpretació racionalista de la Llei els emparà d’acusacions d’heterodòxia, però, de fet, el sistema que elaboraven, no solament no invalidava les especulacions filosòfiques de llur temps, sinó que hi afegia la nova dimensió de la teosofia com a coronació. L’autoritat indiscutida de Mošé ben Naḥman, la figura central, amb qui es clou pràcticament l’escola, els atorgà crèdit davant els contemporanis i produí una certa divulgació i influència més enllà del petit cercle d’iniciats. Establiren contactes amb l’escola centreeuropea i amb la castellana de Burgos, on la càbala tingué, al s XIV, la seva culminació medieval.