Inclou no tan sols els artistes olotins, sinó tots aquells que han pres el paisatge d’Olot com a font d’inspiració per a llurs realitzacions, executades, però, amb plena llibertat de tendència, d’estil i de tècnica. Pren importància perquè es tracta de l’aparició d’una escola catalana de paisatge similar a l’escola paisatgística de Barbizon. El seu creador fou Joaquim Vayreda i Vila, format sota el mestratge de Ramon Martí i Alsina. Després d’unes obres de clara tendència naturalista passà a un nou concepte de plasmació: les múltiples versions del paisatge d’Olot, en què el tractament de la llum i les variacions cromàtiques són elements importants. Els quadres de Vayreda atragueren l’atenció d’altres artistes com Barrau, Galwey, Brull, Masriera, Urgell, Casas, Rusiñol i altres que anaren a Olot i pintaren també aspectes d’aquest paisatge.
Nu masculí, obra de Josep Berga i Boix (1901)
© Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona (2014). Foto: Calveras/Mérida/Sagristà
L’escola s’institucionalitzà amb la tasca pedagògica del pintor Josep Berga i Boix, director del Centre Artístic-Cultural d’Olot —fundat per Vayreda (1869)— i, més tard, director de l’Escola Pública de Dibuix (1877-1914). Les exposicions anuals organitzades primer pel Centre i després per altres entitats olotines ajudaren a difondre aquesta pintura. També a les aules de l’Escola Pública de Dibuix —anomenada des del 1939 Escola de Belles Arts i Oficis— s’han format sota la direcció d’Ivó Pascual (1914-36), Martí Casadevall (1932-51), Bartomeu Mas i Collellmir (1961-69) i, en l’actualitat, de Joan Vilà i Moncau, nombrosos artistes que per llurs realitzacions han donat continuïtat a l’escola. Hom podria mencionar d’entre una nombrosa llista diversos continuadors com Josep Berga i Boada, Josep Clarà, Melcior Domenge, Josep Pinós, Joaquim Farjas, G.Devesa, R.Llimona, Joaquim Marsillach, Pere Gussinyé, Vicenç Solé, Lluís Gómez, Sebastià Congost, Àngel Codinach, Jordi Curós i Marià Oliveras.