Sota l’impuls preponderant dels papes, en particular de Juli II, Lleó X i Sixt V, Roma fou el centre artístic més important del baix Renaixement i del Barroc; hi immigraren un gran nombre d’artistes que treballaren en les grans obres papals i se n'hi formaren molts d’altres que plegats constituïren i espargiren arreu d’Europa el romanisme, concepte que sintetitza el protagonisme històric i religiós de la ciutat i de l’Església. En arquitectura, D. Bramante inaugurà el classicisme romà, auster i simple, basat en la teoria de Vitruvi. Al mateix temps que la reedificació de Sant Pere del Vaticà, que ocupà al llarg del segle XVI entre altres el mateix Bramante, Rafael, A. da Sangallo el Vell i Miquel Àngel i durant el segle XVII C. Maderno i G.L. Bernini, es convertí en la culminació del classicisme, uns altres arquitectes com B. Peruzzi, Giulio Romano, A. da Sangallo el Jove i F. Zuccari, primer, i F. Borromini i Pietro da Cortona després, s’expressaven en un llenguatge més pragmàtic i alhora versàtil. L’activitat de Rafael i Miquel Àngel a Roma fou decisiva per al desenvolupament del corrent manierista. En el camp de l’escultura, la influència de Miquel Àngel fou superficial i de poca durada. Il Lorenzetto i Sansovino, seguidors de Rafael, mostren, en canvi, un art serè i equilibrat. Quant a la pintura, es formà una veritable escola taller entorn de Rafael els principals representants de la qual foren Il Fattore, Giulio Romano, G. da Udine, Pierino del Vaga, etc. Entre els conreadors de l’estil de Miquel Àngel cal esmentar T. i F. Zuccari, Il Cavalier d’Arpino i F. Barocci. A la segona meitat del segle XVI, la construcció de l’església del Gesù per A. Vignola i Giacomo della Porta, els quals s’inspiraren en la interpretació albertiana de la basílica romana, assenyalà el model principal de l’arquitectura religiosa manierista i barroca. Durant el sis-cents, Roma fou el punt de convergència d’artistes de tot Europa. C. Maderno i D. Fontana precediren la generació dels grans arquitectes i alhora urbanistes Bernini, Borromini i P. da Cortona i els deixebles d’aquests C. Rainaldi i C. Fontana. L’escultura, bé que abundant, tingué una qualitat limitada, a excepció de l’obra de Bernini, A.Algardi i F. Duquesnoy. No pas, però, la pintura, lleial servidora de la Contrareforma, que seguí tres tendències ben diverses segons el públic al qual era destinada: la classicista, conservadora dels valors universals de l’antiguitat (N. Poussin, A. Sacchi, C. Marata), la realista, renovadora de l’expressió tangible del fenomen religiós (activitat de M. Caravaggio a Roma) i la decorativa, exponent sumptuós de la potencialitat de l’església romana (Il Baciccio, G. Lanfranco, Pietro da Cortona, Il Guercino, A. Pozzo). Durant els segles XVIII i XIX l’Acadèmia romana fou un dels centres més actius d’Occident. Entre els catalans que acudiren a les seves aules cal citar J. Espalter, P. Milà i Fontanals, C. Lorenzale, P. Clavé, M. Fortuny i B. Mercadé.
f
Art
Sant Pere del Vaticà, la reconstrucció del qual ocupà al llarg del segle XVI Bramant, Rafael i Miquel Àngel, entre d’altres, i durant el segle XVII, Maderno i Bernini
© Corel Professional Photos