Durant el s XIV i fins a mitjan s XV es mantingué a tot el Vèneto la tradició bizantina o maniera greca que s’havia desenvolupat i enriquit amb noves aportacions des de l’alta edat mitjana. La influència, primer, de l’escola florentina a través de l’obra que Giotto executà a Pàdua i l’acceptació, després, de l’estil gòtic internacional, introduït a Venècia per Gentile da Fabriano, determinaren el canvi de direcció dels artistes venecians cap a les formes renaixentistes. Entre els representants d’aquesta primera etapa cal citar Paolo i Lorenzo Veneziano, Iacobello del Fiore, Iacopo i Gentile Bellini, Carlo Crivelli i el puritanisme religiós d’Antonio Vivarini i els pintors de Murano. A mitjan s XV els contactes entre Andrea Mantegna i l’escola veneciana assenyalaren una renovació radical d’aquesta i l’inici del període pròpiament renaixentista. Giovanni Bellini mostrà una gran afecció pel classicisme de Mantegna, la representació de l’espai i la lluminositat del color, qualitats que destacaren en Vittore Carpaccio, precursor dels vedutisti del s XVIII, mentre que uns altres, com Bartolomeo Montagna i Giambattista Cima da Conegliano, les propagaren a terra ferma. El s XVI constituí el període culminant d’aquesta escola. Dins un context polític i social diferent de la resta dels estats italians, la producció artística veneciana assolí una síntesi vibrant entre la il·lustració i l’experiència sensible, sobretot per mitjà de la llum i el color. Giorgione, Palma el Vell i, sobretot, Ticià són els principals exponents de la força creativa veneciana davant el formalisme acadèmic dels manieristes de Roma i Florència. D’altra banda, les experiències que Lorenzo Lotto recollí d’Albert Dürer durant el sojorn d’aquest a Venècia (1505-07), la crítica artística que Pietro Aretino encetà a partir del 1527, la darrera obra de Ticià i les aportacions d’Il Tintoretto i de Paolo Veronese marcaren una renovació constant fins a la darreria d’aquell segle. Entre els conreadors del manierisme venecià cal citar Il Pordenone, Paris Bordone, Lo Schiavone, Marcantonio Raimondi, Palma el Jove, els Bassano i els provincians Girolamo Romanino, Gian G.Savoldo, Alessandro Bonvicino i Gian Battista Moroni. Al s XVII la pintura decorativa, expressió de la potència politicoeconòmica i de la llibertat intel·lectual de la república segons G.C.Argan, entrà en un període de decadència: Domenico Fetti, Jan Liss i Bernardo Strozzi imitaren Rubens; Pietro Vecchia copià Giorgione; Francesco Maffei desintegrà les formes a partir d’Il Tintoretto; i Giulio Carpioni plagià Poussin. Al començament del s XVIII ressorgí amb força una escola d’artistes que espargiren arreu d’Europa la tradició del s XVI juntament amb les experiències barroques d’altres escoles italianes: Giovanni A.Pellegrini, Iacopo Amigoni, Giovan Battista Pittoni, Antonio Balestra, Giannantonio Guardi, Marco Ricci i Francesco Zuccarelli conrearen el paisatge, i també temes mitològics i religiosos; Alessandro Longhi i Rosalba Carriera practicaren el retrat. Els màxims representants d’aquest període foren els vedutisti Il Canaletto i Francesco Guardi, mentre que Giovanni Battista Piazzetta i Giovan Battista Tiepolo destacaren en el camp de la pintura mural, l’últim dels quals tancà el cicle de la pintura veneciana i, en general, de l’escola italiana.
Art
Venècia , de Il Canaletto (1697-1768), un dels màxims representants de l’últim període de l’escola veneciana
© Corel Professional Photos
Escola de pintura que es desenvolupà a Venècia del segle XIV al XVIII.