Com a sistema de pensament característic de la societat feudal, de la qual constitueix l’expressió ideològica, consisteix bàsicament en una coordinació de la teologia i de la filosofia i en una recerca d’acord entre la revelació o la fe i la raó. En certa manera l’escolàstica succeí la patrística, tot afegint-hi com a elements nous una marcada sistematització i una metodologia característica. Malgrat el seu caràcter unitari, l’escolàstica es divideix en corrents ben diversos, i àdhuc contraposats, i en etapes ben diferenciables. En un principi arrelava fonamentalment en la filosofia, d’ascendència platònica, de sant Agustí, com és palès en sant Bonaventura; a partir del segle XIII, però, en obrir-se camí l'aristotelisme, mitjançant Averrois i a través de sant Albert Magne i sant Tomàs d’Aquino, l'augustinisme, que continuaren defensant en nom de la tradició franciscans i augustinians, hagué de cedir l’hegemonia al tomisme, promogut pels dominicans com a actitud renovadora; l'escotisme, derivat de Joan Duns Escot i més augustinià que tomista, i el nominalisme, que trobà un exponent destacat en Guillem d’Occam, entraren també en joc; finalment, la renovació escolàstica que es produí al segle XVI a la península Ibèrica, el punt culminant de la qual fou Francisco Suárez, determinà la formació del suarisme jesuític, que recollia l’herència de tots els corrents anteriors i, alhora, s’hi oposava, i fou present en la futura formació del neoescolasticisme (neoescolàstica), que ha fet perdurar fins als nostres dies l’escolàstica. Des d’una perspectiva cronològica hom pot distingir una preescolàstica (segles VII-XI), en què es destaquen l’anomenat renaixement carolingi i pensadors com Joan Escot Eriúgena, sant Anselm i Pere Abelard; una baixa escolàstica (segle XII), caracteritzada per la successió de comentaris als llibres de les Sentències de Pere Llombard i per l’aparició de les primeres summes; l’anomenada alta escolàstica (segle XIII), que assimila el pensament àrab, judaic i aristotèlic i on apareixen les grans summes teològiques i filosòfiques; i la darrera escolàstica (segles XIV-XVI), que hom ha interpretat sovint com a decadent, però que també pot ésser entesa com a moviment, de caire empirista, obert a les noves perspectives de la ciència moderna (escoles d’Oxford, París i Pàdua, pensadors com Nicolau de Cusa, etc.), sense que això exclogui la simultània continuïtat de la filosofia més tradicional (Dionís Cartoixà, Gaietà, els místics alemanys, etc.), l’exponent més tardà de la qual seria l’esmentada renovació escolàstica peninsular del segle XVI. La societat feudal catalana, que al segle XIII era en un moment de creixença, contribuí a l’expansió de l’escolàstica, per la necessitat de convertir al cristianisme jueus i àrabs. Corresponen al període d’antagonisme entre augustinians i tomistes els escolàstics Ramon Martí i Ferrer. Una variant o desviació mística, però també racionalista, de l’escolàstica és Ramon Llull, a qui l’interès per l’aplicació de les raons naturals portà a l’elaboració d’una filosofia, mantinguda a l'Índex fins el 1564, la qual fou vigent fins al segle XVIII (lul·lisme). A l’època de la darrera escolàstica hom pot agrupar els pensadors dels Països Catalans dins el tomisme (sant Vicent Ferrer i l’inquisidor Nicolau Eimeric), l’escotisme (Guillem Rubió i Francesc Eiximenis), els corrents carmelitans (Guiu de Terrena) i augustinians (Bernat Oliver); Ramon Sibiuda cal que sigui inclòs dins la tendència racionalista de l’escolàstica que traïa inquietuds prerenaixentistes. El suarisme, d’altra banda, donà figures com les dels mallorquins Jeroni Nadal i Miquel Tomàs de Taixequet, ja al segle XVI, i posteriorment, al Principat, les de Joan Esteve Fenoll i Jaume Albert, al voltant de totes les quals persistí sempre, com a ambient característic, la més aferrissada lluita entre les escoles tomistes, escotistes, suaristes i occamistes.
f
Cristianisme
Filosofia