L’àrab, com altres llengües semítiques, s’escriu de dreta a esquerra. L’escriptura es caracteritza per l’abundància de lligams: la major part de les lletres són unides a la precedent i a la següent, fet que motiva que la majoria d’elles tinguin quatre formes segons que la posició sigui aïllada, inicial, medial o final. Només són indicades les consonants i les vocals llargues, bé que per a determinats texts (l’Alcorà, edicions científiques i infantils, etc), on es fa necessària una correcta lectura, són notades també les tres vocals (a, i, u), l’absència vocàlica (sukūn), les consonants i les vocals dobles (tašdīd i tanwīn) i altres signes ortogràfics. El document més antic escrit en àrab és l’Alcorà (escrit entre els anys 612 i 632), car és dubtosa l’autenticitat d’una sèrie de possibles poesies del s VI ( mu'allaqa). Segons el material emprat des dels primers temps de l’islam, coexistiren dos tipus d’escriptura: l’anomenada cúfica ( cúfic)), de caràcters angulosos i rígids i que aviat es reservà per a l’epigrafia, i la nasḫī o cursiva, de realització molt ràpida, la qual ha adoptat diverses variants cal·ligràfiques segons els països.
Escriptura i paleografia