L’origen ve de la minúscula cursiva documental. L’evolució va lligada especialment a l’abadia de Montecassino. Les característiques són: lletres de traçat angulós i en ziga-zaga, té la i semivocal allargada, la a sembla dues cc acostades i més tard oc unides, els nexes ei, fi, qi, li, ri i ti són comuns, i es distingeixen dos ti, un dels quals sibilant. Les abreviatures característiques són gloa (gloria), ama (anima), oma (omnia) i uns signes com 3 (=m) al final de paraula. La seva puntuació [,; (pausa) |. (pausa mitjana) |:; (pausa final)] és diferent de la d’altres escriptures nacionals. Es distingeixen quatre períodes: inici (fi del s VIII i s IX), evolució (fi del IX i tot el X), esplendor (de l’XI a la fi del XII) i decadència (XIII i inici del XIV). Un tipus d’aquesta escriptura és la denominada de Bari, usada també a la Dalmàcia, que és molt més cal·ligràfica i arrodonida.
f
Escriptura i paleografia