La seva gènesi fou el resultat d’un llarg procés d’estilització de les escriptures en ús, operada pels escriptoris dels monestirs situats entre el Rin i el Loira, durant els segles VIII i IX. Els avenços bàsics de la nova escriptura —fixació dels tipus, agrupament racional i claredat de lectura— poden observar-se ja en les de Corbie (Picardia) i de Tours, sota els abadiats respectius de Maurdramne (772-780) i de Fredegari (806-834). A l’impuls de la cancelleria carolíngia, la nova lletra es propagà, durant el segle XI, per tot l’Occident. L’època clàssica de l’escriptura carolina va des de la segona meitat del segle IX fins a la primera meitat del segle X, període en què assolí la màxima perfecció morfològica i fou emprada indistintament per a redactar llibres i documents. Posteriorment, esdevingué afectada per dos fenòmens paral·lels: la transició vers el gòtic i la cursivització. L’escriptura genuïna fou recobrada pels humanistes, que li donaren l’estil que, amb lleugeres variants, ha arribat fins avui. Sota el nom de romana antiqua fou introduïda per primera volta a la impremta per Adolf Rusch i Arnold Pannartz (s. ubiaco, 1465).
f
Escriptura i paleografia