Tenen com a característica la recerca de formes ornamentals que els donen distinció i elegància, obtingudes tant per l’allargassament del cos de les lletres com per l’estirament i la decoració dels traços llargs. També és característica llur perduració volguda, que les sostreu a l’evolució normal de les altres escriptures coetànies. Un cas típic ha estat el de la usada a la cancelleria pontifícia del s. XV, que perdurà estrafeta fins al s. XIX. Fou notable l’escriptura reservada a la cancelleria imperial romana als s. IV i V, derivació sense continuïtat de la cursiva comuna clàssica; s’anomenava litterae caelestes, longariae o syrmatae. L’ús d’aquesta escriptura fou interdit el 367 a les cancelleries provincials de l’Imperi. Aleshores aquestes adoptaren la cursiva comuna nova, però allargant-la, per tal d’obtenir un aspecte decoratiu similar al de les litterae caelestes imperials. En són conservats exemples procedents de les cancelleries de la prefectura de la diòcesi d’Egipte, del s. V (papir Rainer, de Viena), i d’un comes sacri stabuli del nord d’Itàlia, del s. VI (papir Butini, Ginebra); hom hi pot veure encara l’espontaneïtat de la cursiva romana. De les cancelleries del Baix Imperi passà a la dels regnes germànics, bé que amb una degradació de formes que va fins a l’amanerament. Això es pot comprovar en els nombrosos diplomes de la cancelleria merovíngia dels s. VI al VIII conservats. L’escriptura de la cancelleria visigoda, coneguda per la descoberta recent d’un fragment de palimpsest de diploma reial de mitjan s. VII, és més regular i conserva millor les formes originals, bé que cal·ligrafiades. Els sobirans carolingis continuaren usant l’escriptura de la cancelleria merovíngia per a la primera línea de llurs diplomes fins a la fi del s. X. Als comtats catalans dels s. X i XI aquesta escriptura ornamental fou usada algunes vegades, sens dubte per imitació dels diplomes reials expedits a favor d’institucions i persones del país.
f
Escriptura i paleografia
Diplomàtica i altres branques