D’una certa complexitat (inferior, però, a la del sistema sumeroaccadi), fou influït, potser, per aquest quant als principis que el regeixen. Es tracta d’una escriptura pictòrica, en la qual paraula i imatge estan estretament relacionades. D’ací la importància dels ideogrames, o signes mot, que reprodueixen fidelment allò que hom vol designar (una casa, un home, etc.). Altres elements són els fonogrames, que poden ésser triliterals (tres consonants), biliterals i uniliterals, o signes alfabètics (24 en total); els determinants d’idea, que, a diferència dels del sistema sumeroaccadi, van sempre darrere de la paraula el sentit de la qual aclareixen o determinen, i els determinants fonètics, que precisen el so d’un o més signes. Un mot egipci pot ésser escrit, doncs, a base de fonogrames i d’un o dos determinants d’idea o d’un ideograma i fonogrames uniliterals (els complements fonètics), per bé que hi ha paraules escrites només de forma ideogràfica o alfabètica. Una de les mancances de l’escriptura egípcia és que tan sols anotava les consonants (els mots són, doncs, impronunciables), defecte que hom intentava de pal·liar en el cas de l’onomàstica estrangera mitjançant la mal anomenada escriptura sil·làbica (en ús des de la dinastia XI).
Aquest sistema gràfic, molt conservador al principi, es mostrà bastant flexible pel que fa a l’adopció de tres formes principals d’escriptura i dues de secundàries: la jeroglífica (~3100 aC - 394 dC), emprada bàsicament però no exclusivament als monuments; la hieràtica (c 2686 aC - 394 dC), cursiva de l’anterior, documentada sobretot en els papirs i els óstraka, i la demòtica (716 aC - 473 dC), utilitzada des de la dinastia XXV en els documents administratius i privats. Formes secundàries (variants de la jeroglífica) són l’anomenat jeroglífic lineal, amb el qual eren inscrits de vegades els sarcòfags i el Llibre dels Morts, i l’escriptura criptogràfica (en ús de la dinastia XI), destinada a ocultar secrets.
El seu suport material és variat: pedra (escriptura jeroglífica, esculpida amb cisell i martell, si bé també hi ha grafits hieràtics i demòtics pintats o gravats), papir i óstraka (escriptura jeroglífica, però especialment la hieràtica i la demòtica, escrites mitjançant el càlam i tinta negra i vermella) i fusta i argila (tots tres tipus d’escriptura).
Pel que fa a llur orientació, pot anar, en el cas de la jeroglífica, de dreta a esquerra o en sentit contrari, mentre que en la hieràtica i la demòtica és sempre de dreta a esquerra. Dues variants poc freqüents són l’anomenada escriptura retrògrada, en la qual els signes estan orientats en direcció contrària a aquella en la qual han d’ésser llegits, i l’escriptura bustrofèdica (“com llauren els bous”), o sia de dreta a esquerra i després d’esquerra a dreta, l’habitual en el cas de l’escriptura jeroglífica hitita. D’altra banda, la distribució del text en el suport pot ésser en columnes, o vertical, i en línies, o horitzontal, o en ambdues formes ensems, evitant sempre els espais buits entre signes o paraules, car els egipcis tenien horror vacui. Encara que mancada en general de signes de puntuació, l’escriptura egípcia feu un primer pas en aquesta direcció en el cas de les obres literàries, inscrites sobre papir, els estics de les quals apareixen separats freqüentment per punts volats en vermell.
A diferència del sistema sumeroaccadi, l’egipci influí damunt un nombre molt limitat d’escriptures antigues: la copta, la meroítica (en el seu doble vessant jeroglífic, o monumental, i cursiu), l’anomenada protosinaítica i, potser, la jeroglífica hitita.