escriptura japonesa

f
Escriptura i paleografia

Escriptura pròpia de la llengua japonesa.

El japonès primitiu se servia dels caràcters ideogràfics xinesos. Al segle III començaren a introduir-se els caràcters xinesos kanji (signes ideogràfics que corresponen a idees o coses). Un kanji representa un significat concret amb dues possibilitats d’ésser pronunciat: l’una es l'on i l’altra el kun. Vers el segle X s’introduïren els kana, signes fonètics que representen el so de les síl·labes i que constitueixen per ells mateixos un sil·labari que prescindeix dels ideogrames. Els kana es divideixen en dos tipus: l'hiragana i el katakana. L'hiragana —emprat molt més sovint— és un sil·labari d’escriptura japonesa, basat en els ideogrames antics xinesos. I el katakana —derivat dels ideogrames estàndard xinesos— és de forma més simple i d’ús més limitat (llibres infantils, telegrames, transcripció de noms estrangers, etc). Ambdós tipus de kana consten de 48 lletres. El nom de kana Majari és donat al sistema d’escriptura que se serveix dels ideogrames xinesos amb petits caràcters hiragana al costat de cada ideograma. En general els japonesos tendeixen a reduir o simplificar els kanji, a causa de llur difícil aprenentatge. El 1947 foren establerts els ideogrames d’ús comú (Tóyó Kanji), que arribaren a ésser 1.850; però als llibres i diaris hom n'empra més de 3.000. El japonès pot ésser també escrit amb l’alfabet llatí (Roma-ji), o kunrei-siki, sistema oficialment establert l’any 1937 pel govern japonès.